Inspired by Magazine

Ciència entre enemics

En plena guerra freda, els rivals van acordar congelar les disputes sobre un continent sencer i reservar-lo a la pau i a la ciència. De l'Antàrtida al CERN, l'estació espacial i un sincrotró a Jordània: què passa quan la ciència dona als enemics un motiu i un lloc per seure a la mateixa taula, i què no arregla.

23 min de lectura · Dades i fonts ↓ · Actualitzat el 20 de novembre de 2026

Divendres 4 d'octubre de 1957, una recepció a l'ambaixada soviètica de Washington coronava una setmana de reunions científiques. Científics nord-americans i soviètics, que aquells dies havien parlat de com compartirien les dades dels seus coets i satèl·lits, hi conversaven. Poc abans de les sis, un periodista del New York Times va rebre una trucada: l'agència soviètica Tass acabava d'anunciar que el Spútnik 1 era en òrbita. El delegat oficial nord-americà, Lloyd Berkner, va picar de mans, va demanar silenci i va dir: «Vull felicitar els nostres col·legues soviètics pel seu èxit».1

Aquella escena resumeix una paradoxa. El Spútnik formava part d'un projecte comú, l'Any Geofísic Internacional, en què 67 països es van coordinar durant divuit mesos, del juliol del 1957 al desembre del 1958, per mesurar el planeta sencer alhora, i les dades havien d'anar a parar a uns Centres Mundials de Dades per fer-les àmpliament accessibles.2 Però l'havia posat en òrbita l'R-7, el primer míssil balístic intercontinental soviètic.3 I el mateix document que el 1955 aprovava el satèl·lit científic nord-americà per a l'Any Geofísic recomanava també desenvolupar satèl·lits de reconeixement.4 L'anunci d'aquell vespre, escriu l'historiador de la NASA Roger Launius, va canviar en bona mesura el curs de la guerra freda.1

D'aquell any en va sortir un experiment polític insòlit: un continent sencer on els rivals van acordar congelar les seves disputes, no fer-hi la guerra i compartir-hi els resultats de la recerca. Aquest article l'explica i segueix el mateix fil fins al CERN, l'Estació Espacial Internacional i un accelerador de partícules a Jordània. També n'explica els límits, i els interessos que hi havia al darrere.

1. Un continent congelat

Quan es va negociar el Tractat, l'Antàrtida era com un pastís tallat a llesques. Set dels dotze països hi reclamaven sectors, la majoria en forma de porció del pol cap enfora, i alguns se superposaven. La resta no reconeixia cap reclamació, i els Estats Units i la Unió Soviètica es reservaven una «base» per reclamar en el futur.5 Durant l'Any Geofísic, dotze països hi van mantenir 55 bases a l'Antàrtida i a les illes properes.6

La ciència no era l'únic motiu. El març del 1958, un document de política del govern dels Estats Units considerava la presència d'expedicions soviètiques de l'Any Geofísic «motiu de preocupació», perquè tanta activitat podia donar base a una futura reclamació soviètica.7 Congelar-ho tot era una manera d'evitar que la ciència es convertís en una cursa per ocupar territori.

L'1 de desembre de 1959, aquells dotze països van signar a Washington el Tractat Antàrtic.5 Era, també, un acord de control d'armes. L'Antàrtida només es pot fer servir per a fins pacífics: res de bases militars, maniobres ni proves d'armes, tot i que s'hi pot fer servir personal i material militar per a la recerca.8 Hi queden prohibides les explosions nuclears.8 Les parts que tenen vot poden enviar observadors a inspeccionar en qualsevol moment qualsevol estació.8 I, «en la mesura que sigui factible i practicable», s'han d'intercanviar científics i posar les observacions i els resultats «lliurement a disposició».8

El cor del pacte és l'article IV. Les reclamacions no desapareixen, però es congelen: res del que es faci mentre el Tractat sigui vigent no servirà per guanyar ni per perdre sobirania, i ningú no pot fer reclamacions noves.8 És com dos veïns que, en lloc de discutir de qui és el pati, acorden que mentre el facin servir tots dos ningú no hi posarà una tanca. Baixa per veure-ho.

Al sud del 60° S

Un continent vist des de sota. El mapa té el pol Sud al centre. El cercle és el paral·lel 60° S: tot el que hi ha a dins, plataformes de gel incloses, és l'àrea del Tractat.8

Any Geofísic, 1957–1958

55 bases de 12 països. 36 eren al continent o sobre les plataformes de gel, i 19 a les illes properes. El Regne Unit en tenia 15; l'URSS, 7; els Estats Units, 6, i una més compartida amb Nova Zelanda.6

Set reclamacions

Un pastís a llesques. L'Argentina, Xile i el Regne Unit reclamen sectors que se superposen a la península Antàrtica: on es toquen, el color s'enfosqueix. Austràlia reclama el 42 % del continent, partit en dos per la Terra Adèlia francesa.9,10,11,12,13 El sector noruec, la Terra de la Reina Maud, s'estén entre la Terra de Coats i la Terra d'Enderby; dibuixar-lo fins al pol és una suposició, perquè Noruega no ho especifica.14,7 Un sector entre els 90° i els 150° O no el reclama ningú.10,15,7

Article IV, 1959

Congelades, no esborrades. El Tractat no dona ni treu la raó a ningú. Les línies continuen existint, però en suspens.8

Novembre del 2024

82 estacions de 29 països. En vermell, les 42 que funcionen tot l'any; en blau, les 40 que només obren a l'estiu (9 d'aquestes, tancades temporalment).16 Mira com s'acumulen a la península, la més accessible i la més disputada.

Un continent congelatL'Antàrtida vista des del pol Sud, dins del paral·lel 60° S

Dades reals. Fonts i dades del gràfic →

2. Viure al gel, junts i separats

A l'Antàrtida no hi ha pobles indígenes: hi viu, tot l'any o per temporades, el personal de les estacions.17 Segons el nostre recompte del catàleg dels programes antàrtics nacionals (COMNAP), el novembre del 2024 hi havia al sud del 60° S 82 estacions de 29 països, 9 d'elles tancades temporalment, amb una capacitat declarada d'unes 5.000 persones a l'estiu.16 La més antiga és l'argentina de les illes Orcadas del Sud: la va inaugurar el 1903 l'expedició escocesa de William Speirs Bruce, i el 22 de febrer de 1904 va passar a mans argentines.18

Les estacions són petites societats molt peculiars: aïllades mesos sencers, amb rituals propis. Pel solstici de juny, la nit més llarga de l'any, s'envien felicitacions entre elles; és una tradició que ve dels primers exploradors, com Scott, i a les estacions britàniques encara s'hi intercanvien regals fets a mà.19 Avui és una festa que no és de cap país, compartida per gent que viu a milers de quilòmetres.

82 estacions, 29 banderesCada cercle és una estació; la mida, la gent que hi cap a l'estiu. Filtra o arrossega l'any
Dades reals del catàleg de COMNAP (novembre del 2024), comptades per nosaltres. Fonts i dades del gràfic →

3. Per votar, cal fer ciència (i que els altres hi consentin)

El Tractat té una regla que ho diu tot. Els dotze signataris hi tenen vot per sempre.20 Qualsevol altre país s'hi pot adherir, però només pot participar en les decisions mentre demostri el seu interès «conduint una activitat de recerca científica substancial», com construir-hi una estació o enviar-hi una expedició.8 Avui en són part 58 països, però només 29 decideixen. Espanya s'hi va adherir el 1982 i va tenir vot el 1988.20

La ciència, però, no n'hi ha prou. Les parts consultives admeten les noves per consens, i això vol dir que qualsevol en pot bloquejar una. El maig del 2026, a Hiroshima, Bielorússia, el Canadà i Turquia van demanar l'estatus consultiu, i cap no el va obtenir.21

58 països; per votar, cal fer ciència (i que els altres hi consentin)Cada fil és un país del Tractat: de l'adhesió (punt buit) al dia que va poder votar (punt ple)
Dades reals de la Secretaria del Tractat Antàrtic. Fonts i dades del gràfic →

Des de fora, el sistema s'ha vist sovint com un club. El 1956, l'Índia va intentar portar la «qüestió antàrtica» a l'ONU, i la Commonwealth britànica i l'Amèrica Llatina s'hi van oposar juntes, tot i que es disputaven la península.22 El 1983, a petició d'Antigua i Barbuda i de Malàisia, l'Antàrtida va entrar per primer cop a l'agenda de l'Assemblea General.23 Aquell any, una resolució recordava una declaració dels països no alineats i encarregava un estudi complet sobre el continent.24 El 1985, l'Assemblea va demanar fins i tot excloure la Sud-àfrica de l'apartheid del sistema, i les potències del Tractat ni tan sols van participar en les votacions.25 Mentrestant, l'Índia i el Brasil van obtenir el vot el 1983, i la Xina el 1985.20

El 1988, les parts consultives van adoptar a Wellington una convenció per regular la mineria al continent. El maig del 1989, Austràlia va anunciar que no la signaria, i l'agost França s'hi va sumar amb la proposta contrària, prohibir la mineria.26 D'aquí va sortir el Protocol de Madrid, del 1991, que declara l'Antàrtida «reserva natural consagrada a la pau i a la ciència» i hi prohibeix qualsevol activitat minera que no sigui recerca.27

Sovint es llegeix que aquesta prohibició «caduca el 2048». No és cert. El Protocol es pot modificar en qualsevol moment per unanimitat de les parts consultives. El 2048, quan faci cinquanta anys de la seva entrada en vigor, qualsevol d'elles podrà demanar una conferència de revisió. Però la prohibició continua mentre no hi hagi un règim legal que la substitueixi.27,26 El text també preveu una sortida: si una modificació aprovada no entra en vigor en tres anys, qualsevol part se'n pot retirar.27

4. Un arxiu de 420.000 anys

El que millor explica el valor del pacte potser és un cilindre de gel. A l'estació soviètica de Vostok, científics francesos i soviètics ja publicaven junts el 1985 un registre del clima de 150.000 anys, en plena guerra freda.28,29 El projecte va acabar sent una col·laboració de Rússia, França i els Estats Units, a 3.488 metres d'altitud i amb −55 °C de mitjana.30 El gener del 1998 van arribar als 3.623 metres de fondària, el nucli de gel més profund extret fins aleshores, i es van aturar a uns 120 metres d'un llac enterrat sota el gel, per no contaminar-lo.30 El febrer del 2012, un equip rus va acabar perforant fins al llac.31

El gel conserva bombolles d'aire de cada època. Llegir-lo és com obrir un arxiu en què cada metre és un capítol més antic. Baixa per veure què hi havia escrit.

Rússia, França i els Estats Units

Tres països, un forat. L'estació és russa, la logística la compartien les expedicions russes, l'institut polar francès i la Fundació Nacional de Ciència nord-americana, i els laboratoris eren a Grenoble, Saclay, Sant Petersburg, Moscou, Princeton i Miami.30

Gener del 1998 · 3.623 m

Més avall, més antic. El color de la columna és la temperatura que el gel recorda, de l'última glaciació (blau) als períodes càlids (vermell). Les dades són 3.311 mesures fins als 3.310 metres, que corresponen a 422.766 anys d'antiguitat. Per sota, el gel probablement està alterat.29,30

420.000 anys de temperatura

Quatre glaciacions. Quatre cicles glacials, amb temperatures fins a 9 °C per sota de les actuals en aquell punt de l'Antàrtida.30,29

El CO₂ de les bombolles

Dues corbes que ballen juntes. El diòxid de carboni atrapat va oscil·lar entre 182 i 299 parts per milió, estretament correlacionat amb la temperatura.30,29

2025

Fora de l'arxiu. El 2025, la mitjana a Mauna Loa va ser de 427 ppm.32 Els autors ja ho van escriure el 1999: les concentracions actuals «semblen no tenir precedent» en 420.000 anys.30

3.623 metres de gel compartitTemperatura i CO₂ dels últims 420.000 anys a Vostok

Dades reals; la columna és un esquema a escala de profunditat. Fonts i dades del gràfic →

5. Un laboratori per a una Europa en reconstrucció

A Europa, un laboratori comú s'havia avançat a l'Any Geofísic. La Convenció del CERN, signada el 1953 per dotze estats europeus, va entrar en vigor el 29 de setembre de 1954, nou anys després de la Segona Guerra Mundial. Entre els fundadors hi havia Iugoslàvia, que hi va ser fins al 1961.33 L'historiador John Krige ha estudiat el paper dels Estats Units en aquella reconstrucció de la ciència europea.34 El bloc soviètic va respondre amb el seu propi institut internacional: el 26 de març de 1956, onze estats van fundar l'Institut Conjunt de Recerca Nuclear de Dubna.35

Els dos blocs, però, es van parlar. El 4 de juliol de 1967 el CERN va signar un acord de cooperació amb l'URSS per treballar a Serpukhov, on es construïa l'accelerador de protons més gran de l'època.36 I el 1989, un científic britànic del CERN, Tim Berners-Lee, va inventar un sistema perquè els científics d'universitats de tot el món compartissin informació: el web.37 El 30 d'abril de 1993, el CERN en va posar el programari al domini públic.37 Potser és el regal més gran que ha fet mai un laboratori: va donar a tothom, gratis, l'eina que ara fem servir per llegir això.

Del CERN dels dotze al CERN de 25 membres i 11 associatsUn carril per país: membre de ple dret o associat, des del dia que hi va entrar
Dades reals del CERN. Fonts i dades del gràfic →

Avui el CERN té 25 estats membres i 11 d'associats, i hi col·laboren científics de països com l'Iran, Palestina, la Xina o els Estats Units. Israel n'és membre des del 2014.33 Però la ciència no és immune a la guerra. Abans de la invasió d'Ucraïna, al CERN hi treballaven uns 1.000 científics d'instituts russos.38 El Consell del CERN va decidir no renovar els acords, i la cooperació institucional es va acabar el 27 de juny de 2024 amb Bielorússia i el 30 de novembre de 2024 amb Rússia. Les persones d'aquestes nacionalitats afiliades per altres vies hi poden continuar.39 A finals del 2024, l'acord amb l'institut de Dubna seguia vigent.38

6. Una casa compartida en òrbita

El 17 de juliol de 1975, una nau Apollo i una Soiuz es van acoblar en òrbita. Els astronautes nord-americans i els cosmonautes soviètics van obrir les escotilles, es van donar la mà, van menjar junts i van fer experiments plegats. Segons la NASA, aquell assaig va contribuir a l'èxit de la missió Shuttle-Mir i de l'Estació Espacial Internacional.40

L'estació la fan funcionar cinc agències espacials de quinze països, i està ocupada sense interrupció des del novembre del 2000.41 Hi han estat 298 persones de 26 països.42 El 2022, la NASA i l'agència russa van acordar tripulacions integrades perquè sempre hi hagués un nord-americà i un rus a bord, encara que fallés una de les dues naus: un nord-americà va volar en una Soiuz i una russa en una nau nord-americana.43 El juliol del 2022, el nou cap de l'agència russa va anunciar que Rússia deixaria l'estació «després del 2024»; l'endemà, segons la NASA, Rússia s'hi quedaria fins a tenir una estació pròpia, no abans del 2028.44

La casa té una absència notable: la Xina. Des del 2011, una llei del Congrés impedeix a la NASA finançar qualsevol col·laboració bilateral amb el govern xinès.45

298 visitants, 26 països, una sola casaCada punt és una persona que ha estat a l'Estació Espacial Internacional
Dades reals de la NASA. Passa per sobre d'un grup per veure el país. Fonts i dades del gràfic →

7. Un anell a Jordània

La prova més difícil és a l'Orient Mitjà. A Allan, al nord d'Amman, funciona des del 16 de maig de 2017 SESAME, una font de llum de sincrotró: un anell de 133 metres que produeix una llum molt intensa per estudiar materials, mostres biològiques o peces arqueològiques. Es va construir sota els auspicis de la UNESCO i amb el model del CERN.46,47 Els seus vuit membres són Xipre, Egipte, l'Iran, Israel, Jordània, el Pakistan, Palestina i Turquia: al mateix consell s'hi asseuen l'Iran i Israel.46

No és fàcil. Un estudi del 2022 explica que el gran esforç diplomàtic de SESAME continua sent aconseguir el pressupost de cada any, i que tenir membres enfrontats complica el suport. I conclou amb una paradoxa: SESAME serà més eficaç com a eina de diplomàcia si no intenta ser-ho a qualsevol preu i es concentra a fer bona ciència.47

Un anell de 133 metres a JordàniaEls vuit membres de SESAME seuen al mateix consell; al voltant, els observadors
Esquema amb membres reals. Fonts i dades del gràfic →

8. La ciència com a herència comuna

Per què la ciència ofereix un terreny on la diplomàcia pot avançar? El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, el sociòleg Robert K. Merton va descriure les normes que, segons ell, regien la ciència. La primera, l'universalisme: una afirmació s'accepta o es rebutja segons les proves, no segons la raça, la nacionalitat, la religió o la classe de qui la fa. La segona, que va anomenar, entre cometes, «comunisme»: els resultats de la ciència són fruit d'una col·laboració social i formen una «herència comuna».48 Un científic no és propietari del que descobreix; només en rep el reconeixement.

L'article III del Tractat Antàrtic recull una idea semblant: els resultats, «lliurement a disposició».

Són ideals, no descripcions. El 1974, un estudi amb els científics de les missions Apollo va trobar que al costat d'aquestes normes hi conviuen unes «contranormes» oposades.49 Llegides així, les normes de Merton dibuixen una petita economia del do: es regala el resultat i, a canvi, es rep reconeixement. És una lectura nostra, i val més com a horitzó que com a retrat.

L'Antàrtida també obliga a preguntar qui n'explica la història. El 2021, la investigadora Priscilla Wehi i els seus col·laboradors van defensar que les connexions maoris amb l'Antàrtida, dels relats dels primers navegants a la participació en la ciència d'avui, estaven poc documentades i reconegudes.50 Altres investigadors els van respondre que no hi ha tradicions convincents de viatges polinesis tan al sud i que l'arqueologia no en troba cap més enllà d'uns 50° S.51 El debat sobre el passat continua obert. El present no es discuteix: els maoris participen avui en la ciència antàrtica, i el seu coneixement, el mātauranga, també forma part del relat del continent.50

9. El que la ciència no arregla

Seria fàcil acabar amb una moralina: la ciència uneix, la política separa. La història és més complicada. Fins i tot l'Any Geofísic va tenir exclusions i jerarquies. La República Popular de la Xina se'n va retirar el 1957 quan els organitzadors van admetre Taiwan, amb el Departament d'Estat nord-americà al darrere.52 I uns quants països científicament avançats van aconseguir allotjar tots els centres de dades i van esquivar les propostes de repartir-los perquè les dades fossin més accessibles.53

Avui, el consens que va fer possible el Tractat també funciona com a vet. A la comissió que protegeix els recursos marins antàrtics, fa anys que tres grans àrees marines protegides no s'aproven; el 2025, pels vetos de Rússia i la Xina.54 El CERN, que va saber treballar amb l'URSS, va tallar amb Rússia el 2024. Els investigadors de la diplomàcia científica adverteixen contra el relat que presenta la ciència com un bàlsam que tot ho pacifica.55 Fins i tot l'informe de la Royal Society i l'associació científica nord-americana AAAS que la defensa la descriu, en positiu, com una font de «poder tou».56

La ciència no fa desaparèixer els conflictes: els congela, com l'article IV, i ofereix un lloc on es pot continuar parlant mentre duren. Potser no és poc. Des del 1961, el Tractat ha sumat 46 països més, ha prohibit la mineria i manté totes les estacions obertes a la inspecció de les parts que hi tenen vot.20,27,8

I aquell vespre del 1957? Lloyd Berkner no era només un científic generós. El 1950 havia elaborat per al Departament d'Estat l'informe «Science and Foreign Relations», sobre el paper de la ciència en la política exterior nord-americana.57 Quan va felicitar els seus rivals, feia de científic i de diplomàtic alhora. Potser aquesta és la lliçó: la ciència entre enemics funciona no perquè estigui per sobre de la política, sinó perquè dona a tots dos bàndols alguna cosa que volen i un lloc on obtenir-la sense disparar.

Paraules clau

Any Geofísic Internacional
Projecte científic coordinat de 67 països, del juliol del 1957 al desembre del 1958, per estudiar la Terra sencera alhora.
Tractat Antàrtic
Acord signat a Washington el 1959 que reserva l'Antàrtida per a la pau i la ciència i congela les reclamacions territorials.
Part consultiva
País del Tractat que participa en les decisions: els dotze signataris i els que demostren una activitat científica substancial al continent i són acceptats per consens.
Protocol de Madrid
Protocol del 1991 que declara l'Antàrtida reserva natural i hi prohibeix la mineria de manera indefinida.
Nucli de gel
Cilindre de gel extret perforant una glacera; les seves capes i bombolles d'aire guarden el clima i l'atmosfera del passat.
Sincrotró
Accelerador en forma d'anell on partícules que giren a gran velocitat emeten una llum molt intensa per estudiar la matèria.
Diplomàcia científica
Ús de la cooperació científica en les relacions entre estats: per donar consell, per facilitar la recerca o per acostar països.
Ethos de la ciència
Normes descrites per Merton el 1942: universalisme, propietat comuna dels resultats, desinterès i escepticisme organitzat. Són un ideal, no una descripció.

Dades i fonts

Metodologia

Aquest article combina documents oficials (el text del Tractat Antàrtic i del Protocol de Madrid, decrets i pàgines governamentals sobre les reclamacions, resolucions de l'ONU), bases de dades públiques (la llista de parts del Tractat, el catàleg d'estacions de COMNAP, les dades del nucli de Vostok de la NOAA, les llistes del CERN, de la NASA i de SESAME) i articles revisats per experts. Tots els gràfics són de dades reals (els recomptes d'estacions són propis, a partir del fitxer de COMNAP), menys l'anell de SESAME, que és un esquema amb membres reals, i la columna de gel de Vostok, que és un esquema a escala. Les xifres de població de les estacions són màximes declarades, no la població d'hivern. L'article distingeix entre el que diu el Tractat i el que se'n diu sovint (per exemple, que la prohibició minera «caduca» el 2048, que és fals).

Els gràfics

Fonts

Cada número del text porta a la seva font. La fletxa (↑) et torna al punt on llegies.

  1. ↑ Launius, R. D. «Sputnik and the Origins of the Space Age». NASA History Office. nasa.gov/history/sputnikHi recolza: Recepció a l'ambaixada soviètica de Washington el 4 d'octubre de 1957, al final d'una conferència de l'Any Geofísic sobre coets i satèl·lits; Lloyd Berkner hi anuncia el Spútnik i felicita els col·legues soviètics.
  2. ↑ Uri, J. (16-05-2022). «70 Years Ago: Scientists Establish the International Geophysical Year». NASA History. nasa.govHi recolza: L'Any Geofísic Internacional (1957–1958): 18 mesos, 11 disciplines i 67 nacions, de 23 a l'inici; Els Estats Units van anunciar el 29 de juliol de 1955 que llançarien satèl·lits per a l'Any Geofísic; la Unió Soviètica ho va anunciar quatre dies després; Es van crear els Centres Mundials de Dades per fer els resultats àmpliament accessibles.
  3. ↑ Siddiqi, A. A. «Korolev, Sputnik, and the International Geophysical Year». NASA History Office. nasa.gov/history/sputnikHi recolza: L'R-7, el primer míssil balístic intercontinental soviètic, encarregat el 1954, va ser el coet que va llançar el Spútnik el 4 d'octubre de 1957.
  4. ↑ NASA History Office. «US Announcement—July 1955» (comentari del document sobre l'NSC 5520). nasa.gov/history/sputnikHi recolza: L'NSC 5520 (1955) recomanava un satèl·lit científic per a l'Any Geofísic i, alhora, desenvolupar satèl·lits de reconeixement; el Consell de Seguretat Nacional el va aprovar el 26 de maig de 1955.
  5. ↑ Secretaria del Tractat Antàrtic. «The Antarctic Treaty». ats.aqHi recolza: Signat a Washington l'1 de desembre de 1959 pels dotze països actius a l'Antàrtida durant l'Any Geofísic; avui en són part 58 països; Set signataris tenen reclamacions territorials, de vegades superposades; els altres no en reconeixen cap; els Estats Units i Rússia mantenen una «base de reclamació».
  6. ↑ NOAA Global Monitoring Laboratory. «IGY History». gml.noaa.gov (taula de Wilson, J. T., 1961, I.G.Y.: The Year of the New Moons, Knopf)Hi recolza: Dotze països amb estacions a l'Antàrtida i a les illes properes durant l'Any Geofísic: 36 bases al continent o a les plataformes de gel i 19 a les illes (55 en total).
  7. ↑ Foreign Relations of the United States, 1958–1960, vol. II, document 269: «NSC 5804/1, Statement of U.S. Policy on Antarctica» (Washington, 8 de març de 1958). history.state.govHi recolza: La presència d'expedicions científiques soviètiques de l'Any Geofísic era «motiu de preocupació»; la gran activitat soviètica podia donar base a una reclamació soviètica; la política anterior preveia fer reclamacions nord-americanes; El 1958, els Estats Units consideraven sense reclamar el sector entre els 90° i els 150° O i la zona cap al pol del sector noruec, entre els 45° E i els 20° O; El 1956, la delegació de l'Índia va intentar portar la qüestió de l'Antàrtida a l'Assemblea General de l'ONU.
  8. ↑ The Antarctic Treaty (Washington, 1 de desembre de 1959). Text oficial a la Secretaria del Tractat Antàrtic. documents.ats.aqHi recolza: Article I: l'Antàrtida s'utilitzarà només per a fins pacífics; queden prohibides les bases militars, les maniobres i les proves d'armes, però es pot fer servir personal i material militar per a la recerca o altres fins pacífics; Article II: la llibertat d'investigació científica, tal com es va aplicar durant l'Any Geofísic, continuarà; Article III: «en la mesura que sigui factible i practicable», s'intercanviaran científics entre expedicions i estacions, i les observacions i els resultats es posaran lliurement a disposició; Article IV: cap activitat no crearà drets de sobirania, i no es podrà fer cap reclamació nova mentre el Tractat estigui en vigor; Article V: queden prohibides les explosions nuclears i l'abocament de residus radioactius; Article VI: s'aplica al sud del paral·lel 60° S, incloses les plataformes de gel; Article VII: les parts consultives poden designar observadors, i totes les zones i estacions estaran obertes en tot moment a la seva inspecció; Article IX.2: els països que s'hi adhereixen poden participar en les reunions consultives mentre demostrin el seu interès «conduint una activitat de recerca científica substancial», com establir una estació o enviar una expedició.
  9. ↑ Ministeri d'Afers Exteriors de l'Argentina, Direcció Nacional de l'Antàrtic. «Sector Antártico Argentino». cancilleria.gob.arHi recolza: Sector Antàrtic Argentí: entre el paral·lel 60° S, el pol i els meridians 25° i 74° O.
  10. ↑ República de Xile. Llei 21.255, Estatut Xilè Antàrtic (Diario Oficial, 17-09-2020), art. 2. diariooficial.interior.gob.clHi recolza: Territori Xilè Antàrtic: entre els meridians 53° i 90° O, segons el decret 1.747 de 1940.
  11. ↑ Govern del Regne Unit. «British Antarctic Territory». gov.uk · British Antarctic Territory. «About the Territory». britishantarcticterritory.org.ukHi recolza: Territori Antàrtic Britànic: al sud del 60° S, entre els 20° i els 80° O; reclamacions en suspens per l'article IV; No hi ha població permanent al Territori.
  12. ↑ Australian Antarctic Program. «The Australian Antarctic Territory (AAT)». antarctica.gov.auHi recolza: Territori Antàrtic Australià: al sud del 60° S, entre els 45° E i els 160° E, excepte entre els 136° i els 142° E (Terra Adèlia, francesa); prop del 42 % de l'Antàrtida.
  13. ↑ Terres australes et antarctiques françaises. «Présentation des TAAF» (Académie des sciences d'outre-mer, 2026). academieoutremer.frHi recolza: La Terra Adèlia: sector del continent antàrtic entre els 136° i els 142° de longitud est.
  14. ↑ Gjelsvik, T., & Njåstad, B. «Dronning Maud Land». Store norske leksikon. snl.noHi recolza: La Terra de la Reina Maud (unes 2,7 milions de km²) limita a l'oest amb la Terra de Coats i a l'est amb la Terra d'Enderby.
  15. ↑ Ordre en Consell del 30 de juliol de 1923 (Ross Dependency). The London Gazette, núm. 32849, p. 5211. thegazette.co.ukHi recolza: Dependència de Ross: entre els 160° E i els 150° O, al sud del 60° S.
  16. ↑ COMNAP (Council of Managers of National Antarctic Programs). «Antarctic Facilities» (dades de novembre del 2024). comnap.aq · fitxer: Facilities_Nov2024.csvHi recolza: Recompte propi del fitxer de COMNAP: 82 estacions al sud del 60° S, de 29 països (9 tancades temporalment; 73 obertes, de 28 països); 42 de tot l'any i 40 d'estiu; capacitat màxima declarada de 5.037 persones, sumant les 76 que la declaren; L'estació més antiga del catàleg és l'Orcadas argentina, amb data de fundació 1904.
  17. ↑ CIA. The World Factbook, «Antarctica» (edició del 2019, còpia de l'Internet Archive). web.archive.orgHi recolza: L'Antàrtida no té habitants indígenes; hi ha estacions de recerca de tot l'any i d'estiu.
  18. ↑ Ministeri d'Afers Exteriors de l'Argentina, Direcció Nacional de l'Antàrtic. «Base Orcadas». cancilleria.gob.arHi recolza: Inaugurada l'1 d'abril de 1903 per l'expedició escocesa de William Speirs Bruce, va passar a mans argentines el 22 de febrer de 1904.
  19. ↑ Govern del Regne Unit (21-06-2013). «Celebrating Mid-Winter's Day in British Antarctic Territory». gov.ukHi recolza: Pel solstici d'hivern les estacions antàrtiques s'envien felicitacions entre elles; a les britàniques, regals fets a mà i pel·lícules; la tradició es remunta als primers exploradors, com Scott.
  20. ↑ Secretaria del Tractat Antàrtic. «Parties» (consulta del 20-11-2026). ats.aq/devAS/PartiesHi recolza: 58 parts: els 12 signataris originals, amb estatus consultiu permanent, i 46 adhesions; 29 parts consultives (17 per reconeixement de la seva activitat) i 29 no consultives; Dates d'entrada en vigor del Tractat (23 de juny de 1961), d'adhesió, d'estatus consultiu i d'entrada en vigor del Protocol per a cada país; el Protocol va entrar en vigor el 14 de gener de 1998.
  21. ↑ Ferrada, L. V. (20-08-2026). «The 2026 Deadlock Over Consultative Status Under the Antarctic Treaty». Opinio Juris. opiniojuris.orgHi recolza: A la reunió consultiva d'Hiroshima (maig del 2026), Bielorússia, el Canadà i Turquia van demanar l'estatus consultiu i no el van obtenir; la regla del consens permet a cada part consultiva bloquejar una admissió.
  22. ↑ Howkins, A. (2008). «Defending polar empire: opposition to India's proposal to raise the ‘Antarctic Question’ at the United Nations in 1956». Polar Record, 44(1), 35–44. DOI: 10.1017/S0032247407006766Hi recolza: El 1956, l'Índia va proposar portar la «qüestió antàrtica» a l'ONU; la Commonwealth britànica i l'Amèrica Llatina s'hi van oposar juntes, tot i disputar-se la península.
  23. ↑ Nacions Unides, Primera Comissió. Acta resumida de la 42a sessió (28-11-1983), A/C.1/38/PV.42. documents.un.orgHi recolza: La «Qüestió de l'Antàrtida» va entrar per primer cop a l'agenda de l'Assemblea General el 1983, a petició d'Antigua i Barbuda i de Malàisia.
  24. ↑ Assemblea General de les Nacions Unides. Resolució 38/77, «Question of Antarctica» (15-12-1983). documents.un.orgHi recolza: L'ONU encarrega un estudi complet sobre l'Antàrtida, recordant la declaració dels Països No Alineats de Nova Delhi (1983); el text repeteix la fórmula del preàmbul del Tractat: «en interès de tota la humanitat», només fins pacífics.
  25. ↑ Beck, P. J. (1986). «Antarctica at the United Nations, 1985: the end of consensus?». Polar Record, 23, 159–166. DOI: 10.1017/S0032247400028345Hi recolza: El 1985, l'Assemblea General va aprovar tres resolucions, una de les quals demanava excloure la Sud-àfrica de l'apartheid del sistema del Tractat; les potències del Tractat no van participar en les votacions.
  26. ↑ Australian Antarctic Program. «The Madrid Protocol». antarctica.gov.auHi recolza: La Convenció sobre activitats minerals (CRAMRA) es va adoptar a Wellington el juny del 1988; el 22 de maig de 1989 Austràlia va anunciar que no la signaria, i l'agost del 1989 França es va sumar a la proposta de prohibir la mineria; La prohibició minera és indefinida; només es pot treure per acord unànime de les parts consultives o en una conferència de revisió, i sempre amb un règim legal en vigor.
  27. ↑ Protocol on Environmental Protection to the Antarctic Treaty (Madrid, 4 d'octubre de 1991). Text oficial. documents.ats.aqHi recolza: Article 2: l'Antàrtida, designada «reserva natural consagrada a la pau i a la ciència»; Article 7: prohibida qualsevol activitat relacionada amb els recursos minerals que no sigui recerca científica; Article 25: es pot modificar en qualsevol moment segons l'article XII del Tractat; passats 50 anys de l'entrada en vigor, qualsevol part consultiva pot demanar una conferència de revisió; la prohibició minera continua si no hi ha en vigor un règim legal vinculant que la substitueixi; si una modificació no entra en vigor en tres anys, qualsevol part se'n pot retirar; Article 21: obert a la signatura a Madrid el 4 d'octubre de 1991.
  28. ↑ Lorius, C., Jouzel, J., Ritz, C., Merlivat, L., Barkov, N. I., Korotkevich, Y. S., & Kotlyakov, V. M. (1985). «A 150,000-year climatic record from Antarctic ice». Nature, 316, 591–596. DOI: 10.1038/316591a0Hi recolza: Primer gran resultat del nucli de Vostok, signat per científics francesos i soviètics en plena guerra freda.
  29. ↑ Petit, J. R., et al. (2001). Vostok Ice Core Data for 420,000 Years. IGBP PAGES / World Data Center for Paleoclimatology, Data Contribution Series 2001-076. NOAA. ncei.noaa.govHi recolza: Sèries de deuteri i temperatura (3.311 mesures, fins als 3.310 m) i de CO₂ (283 mesures) de Vostok.
  30. ↑ Petit, J. R., et al. (1999). «Climate and atmospheric history of the past 420,000 years from the Vostok ice core, Antarctica». Nature, 399, 429–436. DOI: 10.1038/20859Hi recolza: Projecte conjunt de Rússia, França i els Estats Units a l'estació russa de Vostok (78° S, 106° E, 3.488 m, −55 °C de mitjana); El gener del 1998 es va arribar als 3.623 m, el nucli de gel més profund extret fins aleshores; es va aturar uns 120 m sobre el llac subglacial per no contaminar-lo; per sota dels 3.311 m el registre pot estar alterat; El CO₂ i el metà estan estretament correlacionats amb la temperatura en quatre cicles glacials; les concentracions actuals «semblen» no tenir precedent en 420.000 anys.
  31. ↑ Jones, N. (2012). «Russians celebrate Vostok victory». Nature, 482, 287. DOI: 10.1038/482287aHi recolza: El febrer del 2012, l'equip rus va perforar fins al llac Vostok.
  32. ↑ NOAA Global Monitoring Laboratory. «Mauna Loa CO₂ annual mean data» (fitxer del 19-11-2026). gml.noaa.govHi recolza: Mitjana anual del CO₂ a Mauna Loa el 2025: 427,35 ppm.
  33. ↑ CERN. «Our Stakeholders: Member States». home.cern (consulta del 20-11-2026)Hi recolza: La Convenció del CERN, signada el 1953 per 12 estats europeus fundadors, va entrar en vigor el 29 de setembre de 1954; Avui, 25 estats membres i 11 associats; cronologia completa d'entrades i sortides (Iugoslàvia fins al 1961, Espanya del 1961 al 1969 i des del 1983); Hi col·laboren estats no membres com l'Iran, Palestina, la Xina o els Estats Units; Israel n'és membre des del 2014.
  34. ↑ Krige, J. (2006). American Hegemony and the Postwar Reconstruction of Science in Europe. Cambridge (Mass.): MIT Press.Hi recolza: El paper dels Estats Units en la reconstrucció de la ciència europea de la postguerra.
  35. ↑ Joint Institute for Nuclear Research. «About JINR». jinr.ruHi recolza: L'Institut Conjunt de Recerca Nuclear de Dubna es va crear amb la convenció signada el 26 de març de 1956 per onze estats fundadors.
  36. ↑ Tyurin, N. (01-11-2003). «Forty years of high-energy physics in Protvino». CERN Courier. cerncourier.comHi recolza: Acord de cooperació científica i tècnica entre el CERN i el Comitè Estatal de l'URSS per a l'Ús de l'Energia Atòmica, signat el 4 de juliol de 1967, per a l'accelerador de Serpukhov, el més gran en construcció a l'època.
  37. ↑ CERN. «The birth of the Web». home.cernHi recolza: Tim Berners-Lee va inventar el web el 1989 al CERN, per compartir informació entre científics d'universitats i instituts de tot el món; El 30 d'abril de 1993, el CERN va posar el programari del web al domini públic.
  38. ↑ Feder, T. (2024). «With no end in sight for the war in Ukraine, CERN ceases cooperation with Russia». Physics Today. DOI: 10.1063/pt.srnc.mxybHi recolza: Abans de la invasió d'Ucraïna, uns 1.000 científics d'unes quantes desenes d'instituts russos treballaven al CERN; a finals del 2024, l'acord amb l'Institut Conjunt de Recerca Nuclear de Dubna seguia vigent.
  39. ↑ CERN (15-12-2023). «CERN Council decides to conclude cooperation with Russia and Belarus in 2024». home.cernHi recolza: La cooperació institucional va acabar el 27 de juny de 2024 amb Bielorússia i el 30 de novembre de 2024 amb Rússia; continuen els científics d'aquestes nacionalitats afiliats per altres vies.
  40. ↑ Uri, J. (17-07-2020). «45 Years Ago: Historic Handshake in Space». NASA History. nasa.govHi recolza: El 17 de juliol de 1975, una nau Apollo i una Soiuz es van acoblar en òrbita; les tripulacions es van donar la mà, van menjar juntes i van fer experiments conjunts; segons la NASA, va contribuir a l'èxit de Shuttle-Mir i l'estació espacial.
  41. ↑ NASA. «International Space Station Facts and Figures». nasa.govHi recolza: Cinc agències espacials de 15 països operen l'estació; ocupada sense interrupció des del novembre del 2000; 16 voltes a la Terra al dia.
  42. ↑ NASA. «Space Station Visitors by Country» (consulta del 20-11-2026). nasa.govHi recolza: 298 persones de 26 països han visitat l'estació: 174 dels Estats Units, 66 de Rússia, 11 del Japó, 10 del Canadà… i una d'Espanya (Pedro Duque).
  43. ↑ NASA Advisory Council, Human Exploration and Operations Committee (octubre del 2022). «International Space Station Status». nasa.govHi recolza: Acord de tripulació integrada del 2022 per garantir presència russa i nord-americana a l'estació si falla una de les dues naus; primera rotació: Frank Rubio a la Soiuz 68S i Anna Kikina a la Crew-5.
  44. ↑ Speed, R. (26-07-2022). «Russia's new space chief confirms it will leave ISS after 2024». The Register. theregister.com · Wall, M. (27-07-2022). «Russia will stay in ISS program at least until 2028: report». Space.com. space.comHi recolza: El 26 de juliol de 2022, el nou cap de Roscosmos va anunciar que Rússia deixaria l'estació «després del 2024»; l'endemà, segons la NASA, Rússia es quedaria fins que tingués estació pròpia, no abans del 2028.
  45. ↑ Caltech, Office of Research Compliance. «Wolf Amendment for NASA Funding and Work With JPL». researchpolicy.caltech.eduHi recolza: Des del 2011, per una llei del Congrés, la NASA no pot finançar cap col·laboració bilateral amb el govern xinès ni amb entitats xineses.
  46. ↑ SESAME. «What is SESAME?» sesame.org.jo i «Members, Associate Members & Observers of SESAME» sesame.org.joHi recolza: Font de llum de sincrotró inaugurada a Allan (Jordània) el 16 de maig de 2017, sota els auspicis de la UNESCO i segons el model del CERN; anell de 133 m i 2,5 GeV; Membres: Xipre, Egipte, l'Iran, Israel, Jordània, el Pakistan, Palestina i Turquia; Alemanya, associada; 19 observadors.
  47. ↑ Rungius, C., Flink, T., & Riedel, S. (2022). «SESAME – a synchrotron light source in the Middle East: an international research infrastructure in the making». Open Research Europe, 1, 51. DOI: 10.12688/openreseurope.13362.2Hi recolza: SESAME és al nord d'Amman; el seu gran esforç diplomàtic continua sent aconseguir el pressupost anual, i la composició de membres enfrontats complica el suport; «Paradoxalment», SESAME serà més eficaç com a diplomàcia científica si no intenta ser-ho a qualsevol preu.
  48. ↑ Merton, R. K. (1973 [1942]). «The Normative Structure of Science». A The Sociology of Science (pp. 267–278). Chicago: University of Chicago Press. Original: «Science and Technology in a Democratic Order», Journal of Legal and Political Sociology, 1 (1942), 115–126.Hi recolza: Quatre imperatius de l'ethos de la ciència, que Merton presenta com a normes morals: universalisme, «comunisme», desinterès i escepticisme organitzat; Universalisme: l'acceptació d'una afirmació no depèn de la raça, la nacionalitat, la religió o la classe de qui la fa; «Comunisme»: els resultats de la ciència són producte de la col·laboració social, s'assignen a la comunitat i constitueixen una herència comuna.
  49. ↑ Mitroff, I. I. (1974). «Norms and Counter-Norms in a Select Group of the Apollo Moon Scientists: A Case Study of the Ambivalence of Scientists». American Sociological Review, 39(4), 579–595. DOI: 10.2307/2094423Hi recolza: Estudi dels científics de les missions Apollo: hi conviuen les normes de Merton i unes «contranormes» oposades.
  50. ↑ Wehi, P. M., et al. (2022, en línia 2021). «A short scan of Māori journeys to Antarctica». Journal of the Royal Society of New Zealand, 52(5), 587–598. DOI: 10.1080/03036758.2021.1917633Hi recolza: Les connexions maoris amb l'Antàrtida: dels primers navegants de la tradició a la participació en la ciència actual i la representació del coneixement maori (mātauranga).
  51. ↑ Anderson, A., O'Regan, T., Parata-Goodall, P., Stevens, M., & Tau, T. M. (2022, en línia 2021). «On the improbability of pre-European Polynesian voyages to Antarctica: a response to Priscilla Wehi and colleagues». Journal of the Royal Society of New Zealand, 52(5), 599–605. DOI: 10.1080/03036758.2021.1973517Hi recolza: La resposta argumenta que no hi ha tradicions convincents de navegació a l'Antàrtida i que l'arqueologia no troba viatges polinesis al sud d'uns 50° S.
  52. ↑ Wang, Z., & Zhang, J. (2010). «China and the International Geophysical Year». A R. D. Launius, J. R. Fleming i D. H. DeVorkin (eds.), Globalizing Polar Science (Palgrave Macmillan). DOI: 10.1057/9780230114654_9Hi recolza: La República Popular de la Xina es va retirar de l'Any Geofísic quan els organitzadors van admetre Taiwan el 1957; el Departament d'Estat dels EUA havia impulsat la candidatura de Taiwan.
  53. ↑ Turchetti, S. (2026). «The World United in Studying Itself? Data and the Coloniality of the International Geophysical Year, 1957–1958». Isis, 117(1), 98–119. DOI: 10.1086/739487Hi recolza: Uns quants països científicament desenvolupats van aconseguir allotjar tots els centres de dades de l'Any Geofísic i van esquivar les propostes de repartir-los perquè les dades fossin més accessibles.
  54. ↑ Mongabay (novembre del 2025). «Antarctic conservation summit closes with stalemate on MPAs, krill fishing rules». news.mongabay.comHi recolza: La comissió de conservació dels recursos marins antàrtics (CCAMLR) fa anys que no aprova tres grans àrees marines protegides; el 2025, pels vetos de Rússia i la Xina en un sistema de consens.
  55. ↑ Rungius, C., & Flink, T. (2020). «Romancing science for global solutions: on narratives and interpretative schemas of science diplomacy». Humanities and Social Sciences Communications, 7. DOI: 10.1057/s41599-020-00585-wHi recolza: El discurs de la diplomàcia científica idealitza i mitifica la ciència com a col·laborativa i pacificadora, i confon ideals i normes amb la realitat.
  56. ↑ The Royal Society i AAAS (2010). New Frontiers in Science Diplomacy. Londres: The Royal Society. royalsociety.orgHi recolza: Tres dimensions de la diplomàcia científica: ciència en la diplomàcia, diplomàcia per a la ciència i ciència per a la diplomàcia; l'informe presenta la ciència, en positiu, com a «font» de poder tou.
  57. ↑ «Science and Foreign Relations: The Berkner Report» (1950). Physics Today, 3(8). DOI: 10.1063/1.3066973 · Needell, A. A. (2000). Science, Cold War and the American State: Lloyd V. Berkner and the Balance of Professional Ideals. Amsterdam: Harwood.Hi recolza: El 1950, Lloyd Berkner va elaborar per al Departament d'Estat l'informe «Science and Foreign Relations», sobre la ciència en la política exterior dels EUA.