Inspired by Magazine

Com vam començar a tancar el forat de l'ozó

Un gas inofensiu dins de les neveres, una capa de tres mil·límetres que ningú no veu i un forat que va aparèixer sobre l'Antàrtida. Com uns quants científics, diplomàtics i empreses, i al final 198 parts del món, es van posar d'acord per protegir el cel, per què la feina encara no s'ha acabat i què ens diu això del que encara no hem resolt.

20 min de lectura · Dades i fonts ↓ · Actualitzat el 20 de novembre de 2026

A la base de Halley, sobre una plataforma de gel de l'Antàrtida, els científics britànics feien cada primavera el mateix gest des dels anys cinquanta: apuntaven al sol un espectrofotòmetre Dobson, un instrument dels anys vint que calcula l'ozó de tota la columna d'aire a partir de la llum ultraviolada que la travessa.1 Era una feina pacient i poc vistosa. Però a mitjans dels anys vuitanta les xifres no quadraven. Els octubres del 1980 al 1984, l'ozó sobre Halley era un 30 % més baix que en les primaveres del 1957 al 1973, i només passava a la primavera.2

El 1985, Joe Farman, Brian Gardiner i Jonathan Shanklin ho van publicar a la revista Nature. Els models d'aquell moment preveien que la capa d'ozó canviaria molt poc durant almenys una dècada; les mesures deien el contrari.3 No eren els únics que ho havien mesurat: el 1984, el japonès Shigeru Chubachi havia publicat les observacions del 1982 a la base Syowa, amb unes 240 unitats Dobson a l'octubre.4 Poc després, els satèl·lits de la NASA van confirmar que el forat cobria tot el continent.5

Dos anys més tard, el setembre del 1987, es va signar a Montreal el tractat per protegir la capa d'ozó.6 Avui l'han ratificat tots els estats membres de l'ONU,7 i s'ha deixat de fabricar gairebé el 99 % de les substàncies prohibides,8 tot i que les que ja són a l'aire hi seran dècades. El forat continua obrint-se cada primavera i no es preveu que es tanqui del tot fins cap al 2066 o la dècada del 2070.910 Però és una de les poques vegades que la humanitat sencera ha vist un problema invisible, l'ha entès i ha posat en marxa la solució. Aquest article explica com, i per què encara no podem cantar victòria.

1. Una capa de tres mil·límetres

L'ozó és una molècula de tres àtoms d'oxigen. La major part és a l'estratosfera, on la concentració és màxima a uns 32 quilòmetres d'altura. Tot l'ozó de l'atmosfera pesa uns 3.000 milions de tones: un 0,00006 % de l'aire.11 Si tot aquest ozó es comprimís a la pressió del terra, la capa sencera faria només tres mil·límetres.12 Aquest vel tan prim atura tota la radiació ultraviolada més energètica, la UV-C, i la major part de la UV-B, la que crema la pell i danya els ulls.11

Per això els científics mesuren l'ozó en unitats Dobson: una unitat equival a una centèsima de mil·límetre d'ozó pur. La mitjana del planeta és d'unes 300 unitats, és a dir, tres mil·límetres.13 Quan en queden menys de 220, un valor que no s'havia mesurat mai abans del 1979, la NASA diu que som dins del forat. No és un buit: és una zona on la capa s'ha aprimat de manera extraordinària.14

Tres mil·límetresGruix que tindria tot l'ozó d'una columna d'aire si es comprimís a la superfície. Tria un any per veure el mínim típic del forat aquella primavera

Dades reals, dibuixades a aproximadament 20 vegades la mida real (14 al mòbil). Fonts i dades del gràfic →

2. Un gas massa perfecte

La història comença amb un invent brillant. El 1930, Thomas Midgley i Albert Henne van proposar uns compostos orgànics amb fluor com a gasos per a neveres.15 Eren tan estables que gairebé no reaccionaven amb res. Eren els clorofluorocarbonis, els CFC, i durant dècades es van fer servir en neveres, esprais i escumes de plàstic.1216

A la tardor del 1973, Mario Molina, un químic nascut a Ciutat de Mèxic, va arribar com a investigador postdoctoral al grup de Sherwood Rowland, a Irvine, Califòrnia.1718 D'una llista de projectes, va triar el que més l'intrigava: esbrinar on acabaven uns productes industrials molt inerts que s'anaven acumulant a l'aire i que tothom creia inofensius. Tres mesos després tenien la teoria.18 La resposta, publicada el 1974, era inquietant. Precisament perquè són tan estables, poden durar entre 40 i 150 anys a l'aire, i tenen temps de pujar fins a l'estratosfera. Allà, la llum ultraviolada del sol els trenca i n'allibera el clor, que destrueix l'ozó.16 Un sol àtom de clor pot destruir més de 100.000 molècules d'ozó abans de desaparèixer.19 Baixa per veure com.

L'atmosfera, de 0 a 50 km

On és l'ozó. La concentració d'ozó és màxima a uns 32 quilòmetres d'altura. Cada punt blau representa ozó.11

Durant anys

Un viatge lent. Els CFC que surten d'una nevera rovellada o d'un esprai no es destrueixen a prop de terra. Pugen a poc a poc, barrejats amb l'aire, durant anys.16

A l'estratosfera

La llum els trenca. Allà dalt, la radiació ultraviolada parteix la molècula i n'allibera un àtom de clor. El clor arrenca un àtom a l'ozó, el converteix en oxigen normal i torna a quedar lliure per començar de nou.1619

L'hivern antàrtic

El misteri del pol. Sobre l'Antàrtida, l'hivern és tan fred que es formen núvols a l'estratosfera. A la seva superfície, el clor queda preparat per atacar. És on es perd més ozó: entre els 10 i els 20 quilòmetres d'altura.2

Setembre i octubre

Quan torna el sol. Amb la llum de la primavera austral, el clor preparat durant l'hivern ataca l'ozó. Per això el forat apareix cada any al començament de la primavera, entre agost i octubre.142

Com el clor es menja l'ozóTall de l'atmosfera, de terra a 50 km d'altura
 Ozó CFC Clor alliberat

Esquema, no a escala. Fonts i dades del gràfic →

3. El forat que ningú no esperava

Els models preveien una pèrdua lenta i petita; gairebé ningú no esperava una pèrdua sobtada i concentrada en un sol lloc.3 Per això la troballa de Halley va ser un xoc. L'agost del 1986, la química Susan Solomon va dirigir una expedició a la base McMurdo, a l'Antàrtida, a les fosques i amb un fred extrem, per comprovar una hipòtesi: que els núvols de l'estratosfera polar acceleraven la química del clor.202 Aquella primavera, els instruments de l'expedició van mesurar formes de clor actiu (ClO i OClO) desenes i fins a cent vegades més abundants del que preveia la química normal.21

Els satèl·lits permeten veure-ho a vista d'ocell. El mapa següent mostra la mitjana de cada octubre sobre l'hemisferi sud, vist des de sota. La línia vermella és la frontera de les 220 unitats Dobson: tot el que queda a dins és el forat.

Octubre de 1979

Abans. El primer any amb mesures de satèl·lit contínues. L'ozó sobre l'Antàrtida és més baix que a les latituds mitjanes, però no hi ha cap forat: la línia vermella no apareix.2223

Octubre de 1985

L'any de l'article. Quan Farman, Gardiner i Shanklin publiquen les dades de Halley, el forat ja ocupa de mitjana 14 milions de quilòmetres quadrats.323

Octubre de 1987

Un mes després de Montreal. El tractat ja és signat, però el forat creix: el 1987 arriba als 19 milions de km². Els gasos que ja eren a l'aire hi continuarien dècades.2316

Octubre de 2006

El pitjor any. El forat més gran mesurat: 26,6 milions de km² de mitjana.23 Sobre el pol Sud, els globus de la NOAA van mesurar 92 unitats Dobson, menys d'un mil·límetre: el rècord.10

Octubre de 2025

Més petit, de moment. El 2025 va ser el cinquè forat més petit des del 1992, en bona part per un vòrtex polar feble.24 Un any després, el 2026, va ser el setè més gran en 48 anys.10 La tendència només es llegeix en dècades.

Quaranta-set primaveres sobre l'AntàrtidaMitjana d'octubre de l'ozó total; la línia vermella marca les 220 unitats Dobson

Dades reals. Passa el ratolí o el dit per sobre del mapa. Fonts i dades del gràfic →

4. Una imatge que va fer política

El forat té una peculiaritat: no es pot veure a ull nu. Només existeix a través dels instruments i dels mapes de colors que en fan els científics. L'historiador Sebastian Grevsmühl ha estudiat com la metàfora del forat va passar de designar una finestra d'observació científica a ser el símbol d'una amenaça per a tot el planeta.25

Aquelles imatges van tenir conseqüències. Quan es va signar el Protocol de Montreal, el setembre del 1987, encara no hi havia consens científic sobre per què es formava el forat, i els negociadors van dir que el deixaven de banda. Però, segons Grevsmühl i Régis Briday, els mapes de colors de la NASA, que es difonien per premsa i televisió des de finals del 1985, pesaven en la ment de molts dels qui negociaven.26 Una molècula invisible es va convertir en una taca que tothom podia assenyalar.

El camí diplomàtic va ser ràpid, però no tan heroic com es diu sovint. El 1985 es va signar el Conveni de Viena, un marc per cooperar que no obligava a cap mesura de control.27 El 16 de setembre de 1987, a Montreal, només 24 països i la Comunitat Econòmica Europea van signar el Protocol, que va entrar en vigor l'1 de gener de 1989.66 I el text inicial era modest: reduïa a la meitat la producció de CFC i congelava la dels halons. Amb aquelles regles, el clor de l'estratosfera hauria continuat pujant; van caler les esmenes de Londres (1990) i de Copenhaguen (1992) per arribar a eliminar-los.28 Des d'aleshores el Protocol s'ha esmenat cinc vegades i s'ha ajustat diverses vegades més.6 El 1995, Paul Crutzen, Mario Molina i Sherwood Rowland van rebre el Nobel de Química.12

Algunes empreses també van canviar de bàndol. A mitjans dels anys setanta, els Estats Units ja havien començat a treure els CFC dels esprais, i alguns altres països els van seguir. El 1986, DuPont, un dels grans fabricants, va fer públic que donava suport a un protocol de l'ONU per limitar les emissions mundials, i que investigava substituts des de mitjans dels setanta.2929 Dos anys després va anunciar que deixaria de fabricar-los i es va comprometre a eliminar-los cap a l'any 2000.30

5. 198 parts

Un acord així no funciona si una part del món el veu com una imposició de l'altra. El Protocol ho va resoldre amb dues eines. La pastanaga: els països en desenvolupament que consumien menys de 0,3 kg per persona podien començar deu anys més tard,31 i el 1990 es va acordar un fons, pagat pels països que no tenien aquest tracte especial, per cobrir el cost addicional de canviar de tecnologia.32 Fins avui, aquest Fons Multilateral ha finançat més de 10.000 projectes en 144 països, per valor de 4.300 milions de dòlars.33 I el bastó: des del 1990, les parts tenen prohibit importar aquestes substàncies dels estats que no en formen part, de manera que quedar-se fora també tenia un preu.34

El primer país a unir-s'hi va ser Mèxic, el 31 de març de 1988. Andorra s'hi va unir el gener del 2009, i el 16 de setembre d'aquell any, Dia Internacional de la Capa d'Ozó, Timor Oriental va completar la llista de tots els membres de l'ONU: van caldre 22 anys, diners i pressió comercial.632 Juntament amb el Conveni de Viena, va ser el primer acord ambiental de la història que ratificava tot el món.727 Després s'hi han afegit el Sudan del Sud, el 2012, i Palestina, el 2019.6

198 partsQuan es va unir cada estat al Protocol de Montreal. Reprodueix el mapa o passa a la cronologia
1988 2010 o després
Fins al 2019
Dades reals de les Nacions Unides. Al mapa no hi caben els estats més petits; a la cronologia hi són tots. Fonts i dades del gràfic →

6. Viure sota el forat

Per a la majoria de la gent, el forat és una imatge. Per a la gent de Punta Arenas, a la Patagònia xilena, és una cosa que passa algunes primaveres per sobre de casa. La ciutat és a 53 graus de latitud sud, molt lluny del pol, però els globus i els espectrofotòmetres dels anys noranta van confirmar que la vora del forat hi passa algunes primaveres; i les dades de satèl·lit del 1979 al 1992 indicaven que a l'octubre l'ozó hi baixava gairebé cinc vegades més de pressa que la mitjana del món.35 Segons un estudi local, algun dia s'hi han mesurat 145 unitats Dobson, un 56 % menys del normal.36 La radiació ultraviolada que crema la pell (UV-B) hi ha arribat a ser entre un 50 i un 200 % més alta que en dies normals,37 i en una longitud d'ona molt curta (297 nanòmetres), de la qual normalment arriba ben poca llum a terra perquè l'ozó l'atura, fins a 38 vegades més.3611

Allà el forat es va convertir en una cosa de la vida diària. El laboratori d'ozó de la Universitat de Magallanes vigila quan s'acosta i ho comunica a la població, com qui avisa d'una tempesta.38 El mateix estudi local va registrar un 66 % més de casos de càncer de pell entre el 1994 i el 2000 que entre el 1987 i el 1993, tot i que no prova per si sol que la causa sigui el forat.36

A l'altra punta de l'hemisferi, l'estat australià de Victoria va començar el 1980 la campanya Slip! Slop! Slap!, que, segons els seus responsables, va contribuir a canviar la relació de tota una societat amb el sol.39 No va néixer pel forat: és cinc anys anterior al seu descobriment. Però mostra una altra manera de respondre a un cel perillós: no amb un tractat, sinó amb costums.

7. L'aire no menteix

Un tractat sense vigilància és només una promesa. La del Protocol de Montreal la fa l'atmosfera mateixa. Des del 1977, l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units (NOAA) recull mostres d'aire en estacions remotes, del pol Sud a Hawaii, i hi mesura els CFC.40 La corba és el millor resum del Protocol: uns anys després del 1987, la pujada s'atura i comença una baixada lenta, perquè aquests gasos triguen dècades a desaparèixer.

El que diu l'aireConcentració mitjana mundial de CFC-11 i CFC-12, en parts per bilió (ppt)
Dades reals de la NOAA. La barra de sota mesura el camí fet pel clor i el brom sobre l'Antàrtida. Fonts i dades del gràfic →

El 2018, aquesta vigilància va detectar una trampa. Des del 2012, el CFC-11 baixava la meitat de ràpid que entre el 2002 i el 2012, tot i que la producció declarada era gairebé zero. Tot apuntava a una producció nova i no declarada.41 Aquell estiu, una organització ecologista va publicar proves que divuit empreses de deu províncies de la Xina el feien servir per fabricar escumes aïllants per a la construcció.42 Un any després, les mesures de dues estacions a Corea del Sud i al Japó van situar com a mínim entre el 40 i el 60 % de l'excés a l'est de la Xina, sobretot a les províncies de Shandong i Hebei.43 Entre el 2018 i el 2019, les emissions mundials de CFC-11 es van reduir molt, un 26 %,44 i a l'est de la Xina van tornar als nivells d'abans del 2013, potser gràcies a la denúncia i a l'acció de la indústria i del govern xinès.45

És una idea gairebé antropològica: en un sistema sense policia mundial, el que fa complir el pacte és en bona part un testimoni difícil de subornar, l'aire mateix. Però no ho veu tot: la xarxa de mesura té punts cecs, i la part de l'excés que no es va poder situar podia venir de regions sense estacions properes.43 I altres CFC, que es fabriquen legalment com a matèria primera o surten com a subproducte, han augmentat entre el 2010 i el 2020.46

8. El món que vam evitar

Què hauria passat sense el Protocol? Un equip de la NASA va simular-ho el 2009 amb un model del clima i de la química de l'atmosfera, suposant que la producció d'aquests gasos hauria continuat creixent un 3 % l'any. En aquest «món evitat», el 2020 s'hauria perdut el 17 % de l'ozó del planeta, i el 2065 el 67 %. El forat de l'Antàrtida s'hauria quedat tot l'any, i cap al 2060 la radiació ultraviolada que crema la pell s'hauria més que duplicat a l'estiu a les latituds mitjanes del nord, on vivim nosaltres.47

El món que vam evitarOzó mitjà entre 60° S i 60° N observat cada any, i la simulació sense Protocol
Dades reals (línia blava) i simulació (punts vermells; la línia discontínua només els uneix). Fonts i dades del gràfic →

Hi ha un regal inesperat. Els CFC també són gasos d'efecte d'hivernacle molt potents, i el Protocol de Montreal ha protegit el clima molt més que l'objectiu de reducció del primer període del Protocol de Kyoto.48 A més, la radiació ultraviolada perjudica les plantes: sense el tractat, la vegetació i els sòls podrien haver guardat entre 325.000 i 690.000 milions de tones menys de carboni a finals de segle, i aquest carboni a l'aire podria haver escalfat el planeta entre 0,5 i 1 grau més, a sobre de l'escalfament directe dels CFC.49

Però el remei també va tenir efectes secundaris. Els primers substituts van ser sobretot els HCFC, que també destrueixen ozó, encara que molt menys, i que també s'estan eliminant (als Estats Units, del tot el 2030).50 Després van arribar els HFC: alguns dels gasos que van substituir els CFC no destrueixen l'ozó però escalfen el planeta.51 El 2016, a Kigali, a Ruanda, els països van acordar reduir-los.52 L'esmena, que ja han ratificat 176 parts,52 evitaria entre 0,3 i 0,5 graus d'escalfament el 2100 si es compleix.9

9. Una curació lenta, i amb ensurts

El 2016, Susan Solomon i el seu equip van detectar els primers senyals clars de curació: des del 2000, el forat de setembre s'aprimava menys i ocupava menys espai. També van veure com fràgil és el procés: l'erupció del volcà xilè Calbuco, el 2015, va contribuir a un forat rècord aquell octubre.53 La previsió de l'avaluació científica del 2022 és que, si es mantenen les polítiques, la capa d'ozó tornarà als valors del 1980 cap al 2040 de mitjana entre 60° N i 60° S, cap al 2045 a l'Àrtic i cap al 2066 a l'Antàrtida.9 Fins a principis del 2024, el clor i el brom de sobre l'Antàrtida havien fet un 28 % del camí de tornada, i la NOAA no espera arribar al nivell del 1980 fins cap al 2070.54

No és una línia recta. Del 2020 al 2023 van tornar forats grans i que duraven molt. El fum dels grans incendis d'Austràlia del 2019–2020 va activar clor a l'estratosfera i va fer créixer el forat del 2020.55 L'aigua que va llançar a l'estratosfera el volcà submarí Hunga Tonga, el 2022, probablement va contribuir a la pèrdua del 2023, però encara no se'n pot quantificar l'efecte.56 I un estudi del 2023 va trobar que, a l'octubre, l'estratosfera mitjana al centre del forat ha perdut un 26 % d'ozó des del 2004, que els autors relacionen amb canvis en la circulació del vòrtex polar més que amb la química; és un resultat que caldrà confirmar.57 El 2026, un vòrtex polar especialment fort va fer créixer el forat fins al setè més gran en 48 anys, tot i que menys profund que els dels pitjors anys.10 La tendència es llegeix en dècades. Prova-ho tu: passa d'un octubre a l'altre i mira com el forat s'obre, creix i, a poc a poc, es retira.

Cada octubre, un mapaMitjana d'octubre de l'ozó sobre l'hemisferi sud, any per any; a sota, la mida i la profunditat del forat segons la NASA
Dades reals. Toca la sèrie per anar a un any. Fonts i dades del gràfic →

Per què va funcionar

10. Les amenaces que queden

La feina no s'ha acabat. L'òxid nitrós, que el Protocol no regula, és avui el gas que destrueix més ozó dels que emetem.58 Les emissions de diclorometà, un gas de vida curta que tampoc no està controlat, continuen creixent.9 Alguns CFC han tornat a pujar a l'aire perquè es fabriquen legalment com a matèria primera d'altres productes.46 I hi ha amenaces noves: si els llançaments de coets es multipliquen podrien alentir la recuperació,59 i els satèl·lits que es cremen en tornar a l'atmosfera deixen òxid d'alumini, que pot activar el clor.60

Per què va funcionar

Sovint es presenta el Protocol de Montreal com la prova que podem resoldre el canvi climàtic. La comparació té trampa. Per substituir els CFC calia canviar uns quants productes químics; per frenar l'escalfament cal canviar l'energia de tot el planeta. I no tot va ser altruisme: el jurista Cass Sunstein va calcular que, per als Estats Units, els beneficis del Protocol superaven tant els costos que complir-lo sortia a compte encara que cap altre país ho hagués fet.61 Però la història de l'ozó sí que deixa algunes lliçons que valen per a qualsevol problema comú.

La primera és que la ciència pacient importa: les dècades de mesures a Halley i a Syowa van permetre veure el forat a temps.24 La segona, que les imatges mouen el món tant com els números. La tercera, que un acord global només dura si és just amb qui ha contaminat menys, si castiga qui es queda fora i si algú, en aquest cas l'aire mateix, vigila que es compleixi. I la quarta, potser la més inspiradora: tots els estats del món, enfrontats en gairebé tot, es van acabar posant d'acord per protegir una cosa que cap d'ells no podia veure.

Paraules clau

Ozó estratosfèric
Ozó que hi ha a l'estratosfera, amb el màxim a uns 32 km d'altura, i que filtra la radiació ultraviolada del sol. No s'ha de confondre amb l'ozó de prop de terra, que és un contaminant.
Unitat Dobson (DU)
Unitat per mesurar l'ozó d'una columna d'aire: 1 DU equival a una capa d'ozó pur de 0,01 mm. La mitjana mundial és d'unes 300 DU.
Forat de l'ozó
Zona on l'ozó baixa de 220 DU. Es forma cada primavera austral (setembre i octubre) sobre l'Antàrtida, i encara no ha deixat de fer-ho.
CFC (clorofluorocarbonis)
Gasos de carboni, clor i fluor inventats als anys trenta per a neveres, esprais i escumes. Duren dècades a l'atmosfera i alliberen clor a l'estratosfera.
Núvols estratosfèrics polars
Núvols que es formen a l'estratosfera durant l'hivern polar, amb un fred extrem. Sobre els seus cristalls, el clor es prepara per destruir l'ozó quan torna el sol.
Protocol de Montreal
Tractat del 1987 que elimina les substàncies que destrueixen l'ozó. Té 198 parts: tots els estats membres de l'ONU, i algunes més.
HFC
Gasos que van substituir els CFC i els HCFC en molts usos. No destrueixen l'ozó però escalfen el planeta; l'esmena de Kigali (2016) els redueix.

Dades i fonts

Metodologia

Aquest article combina dades reals de la NASA (mida i profunditat del forat, 1979–2025), del KNMI neerlandès (camp d'ozó de cada octubre, 1979–2025), de la NOAA (CFC a l'aire, 1977–2026) i de la Col·lecció de Tractats de l'ONU (198 parts del Protocol), amb xifres d'articles revisats per experts i de les avaluacions científiques del Protocol. Les dues maneres de mesurar el forat (l'àrea mitjana de la NASA i el mapa de la mitjana mensual) no donen exactament els mateixos números. El tall de l'atmosfera és un esquema; en el gràfic del «món evitat», la línia blava és un càlcul propi amb dades reals i els punts vermells són resultats d'una simulació publicada. Les sèries de CFC són mitjanes anuals del 1978 al 2025. Les dades de la NASA Ozone Watch s'han consultat a través de l'Internet Archive perquè el servidor original no responia el 20-11-2026.

Els gràfics

Fonts

Cada número del text porta a la seva font. La fletxa (↑) et torna al punt on llegies.

  1. ↑ NOAA Global Monitoring Laboratory. «Total Ozone Dobson Data Archive». gml.noaa.govHi recolza: L'espectrofotòmetre Dobson, desenvolupat als anys vint, mesura l'ozó total de tota la columna d'aire.
  2. ↑ Solomon, S., Garcia, R. R., Rowland, F. S., & Wuebbles, D. J. (1986). «On the depletion of Antarctic ozone». Nature, 321, 755–758. DOI: 10.1038/321755a0Hi recolza: A Halley, l'ozó dels octubres del 1980–1984 era un 30 % més baix que el de les primaveres del 1957–1973, i només a la primavera; La pèrdua es concentra entre uns 10 i 20 km d'altitud; els núvols estratosfèrics polars ofereixen la superfície on reacciona el clor.
  3. ↑ Farman, J. C., Gardiner, B. G., & Shanklin, J. D. (1985). «Large losses of total ozone in Antarctica reveal seasonal ClOx/NOx interaction». Nature, 315, 207–210. DOI: 10.1038/315207a0Hi recolza: Els valors primaverals d'ozó total a l'Antàrtida havien caigut molt; els models de l'època preveien pertorbacions petites.
  4. ↑ Chubachi, S. (1984). «Preliminary result of ozone observations at Syowa Station from February 1982 to January 1983». Memoirs of National Institute of Polar Research, Special Issue 34, 13–19. nipr.repo.nii.ac.jpHi recolza: Mesures de l'ozó a la base japonesa Syowa durant el 1982, amb unes 240 DU a l'octubre.
  5. ↑ British Antarctic Survey. «The ozone hole discovery». bas.ac.uk (còpia de l'Internet Archive)Hi recolza: Els satèl·lits de la NASA van confirmar les dades de Halley i el forat cobria tot el continent; el Protocol de Montreal és l'únic tractat ratificat per tots els països.
  6. ↑ Nacions Unides. United Nations Treaty Collection, capítol XXVII.2.a: «Montreal Protocol on Substances that Deplete the Ozone Layer» (estat a 20-11-2026). treaties.un.orgHi recolza: Signat a Montreal el 16 de setembre de 1987; en vigor l'1 de gener de 1989; 198 parts; Data en què cada estat (i la Unió Europea) s'hi va unir: Mèxic el primer (31-03-1988), Andorra (26-01-2009), Timor Oriental (16-09-2009), Sudan del Sud (2012) i Palestina (2019); 46 signataris; el 16 de setembre de 1987 el van signar 24 països i la Comunitat Econòmica Europea; té cinc esmenes (Londres 1990, Copenhaguen 1992, Montreal 1997, Pequín 1999 i Kigali 2016), capítols XXVII.2.b–f.
  7. ↑ UNEP (16-09-2009). «Timor-Leste Makes Montreal Protocol First Global Environmental Agreement to Achieve Universal Ratification». Comunicat de premsa. ozone.unep.orgHi recolza: Amb Timor Oriental, el Protocol de Montreal es va convertir en el primer acord ambiental de la història amb ratificació universal.
  8. ↑ Organització Meteorològica Mundial (09-01-2023). «Ozone layer recovery is on track, helping avoid global warming by 0.5°C». wmo.intHi recolza: S'ha eliminat gairebé el 99 % de les substàncies prohibides.
  9. ↑ WMO (2022). Scientific Assessment of Ozone Depletion: 2022. Executive Summary. GAW Report No. 278. csl.noaa.govHi recolza: L'ozó total tornarà als valors del 1980 cap al 2066 a l'Antàrtida, cap al 2045 a l'Àrtic i cap al 2040 de mitjana entre 60° N i 60° S; Complir l'esmena de Kigali evitaria entre 0,3 i 0,5 °C d'escalfament el 2100 (sense comptar l'HFC-23); El 2017–2020, l'ozó total entre 60° S i 60° N era un 2 % més baix que la mitjana del 1964–1980; Les emissions de diclorometà, un gas de vida curta no controlat pel Protocol, continuen creixent i destrueixen ozó; preocupen també l'òxid nitrós, les matèries primeres industrials, els incendis, els volcans i els llançaments de coets.
  10. ↑ Younger, S. (04-11-2026). «NASA, NOAA Track 2026 Antarctic Ozone Hole». NASA Science. science.nasa.govHi recolza: El forat del 2026 va ser el setè més gran en 48 anys, uns 25 milions de km² de mitjana, però no tan profund; un vòrtex polar inusualment fort; Mínim de 105 DU sobre el pol Sud el 17 d'octubre de 2026, mesurat amb globus de la NOAA; el rècord és de 92 DU, l'octubre del 2006; Els científics calculen que el forat es recuperarà cap a la dècada del 2070; el clor de l'estratosfera antàrtica ha baixat aproximadament un terç.
  11. ↑ NASA Ozone Watch. «What is Ozone?». ozonewatch.gsfc.nasa.gov (còpia de l'Internet Archive)Hi recolza: L'ozó total pesa uns 3.000 milions de tones, només el 0,00006 % de l'atmosfera; el màxim és a uns 32 km d'altitud; L'ozó atura tota la radiació UV-C, la major part de la UV-B i aproximadament la meitat de la UV-A.
  12. ↑ Kungl. Vetenskapsakademien (11-10-1995). «The Nobel Prize in Chemistry 1995». Comunicat de premsa. nobelprize.orgHi recolza: Si tot l'ozó es comprimís a la pressió de la superfície, la capa faria només 3 mm; Premi a Crutzen, Molina i Rowland pel seu treball sobre la formació i la destrucció de l'ozó; els CFC s'usaven en esprais, neveres i escumes plàstiques.
  13. ↑ NASA Ozone Watch. «What is a Dobson Unit?». ozonewatch.gsfc.nasa.gov (còpia de l'Internet Archive)Hi recolza: Una unitat Dobson equival a una capa d'ozó pur de 0,01 mm a 0 °C i 1 atmosfera; la mitjana mundial és d'unes 300 DU, és a dir, 3 mm.
  14. ↑ NASA Ozone Watch. «What is the Ozone Hole?». ozonewatch.gsfc.nasa.gov (còpia de l'Internet Archive)Hi recolza: El forat no és un buit sinó una zona amb molt poc ozó; es defineix per sota de 220 DU, un valor que no s'havia observat abans del 1979.
  15. ↑ Midgley, T., & Henne, A. L. (1930). «Organic Fluorides as Refrigerants». Industrial & Engineering Chemistry, 22(5), 542–545. DOI: 10.1021/ie50245a031Hi recolza: Proposta dels fluorurs orgànics (els futurs CFC) com a refrigerants el 1930.
  16. ↑ Molina, M. J., & Rowland, F. S. (1974). «Stratospheric sink for chlorofluoromethanes: chlorine atom-catalysed destruction of ozone». Nature, 249, 810–812. DOI: 10.1038/249810a0Hi recolza: Els CFC són inerts, poden durar de 40 a 150 anys a l'atmosfera, i a l'estratosfera la llum els trenca i allibera clor, que destrueix l'ozó.
  17. ↑ Nobel Prize Outreach. «Mario J. Molina – Facts». nobelprize.orgHi recolza: Mario Molina va néixer a Ciutat de Mèxic el 1943 i hi va morir el 2020.
  18. ↑ Molina, M. J. (1995). «Mario J. Molina – Biographical». Nobel Prize Outreach. nobelprize.orgHi recolza: A la tardor del 1973 es va incorporar com a postdoctoral al grup de F. Sherwood Rowland a Irvine (Califòrnia); Va triar el projecte d'esbrinar el destí ambiental d'uns productes industrials molt inerts, els CFC, que es creien inofensius; tres mesos després van desenvolupar la teoria.
  19. ↑ U.S. Environmental Protection Agency. «Basic Ozone Layer Science». epa.govHi recolza: Un sol àtom de clor pot destruir més de 100.000 molècules d'ozó abans de sortir de l'estratosfera.
  20. ↑ Science History Institute. «Susan Solomon». sciencehistory.orgHi recolza: Molina era investigador postdoctoral quan va proposar la idea el 1973; Solomon i el seu equip van anar a la base McMurdo a l'agost del 1986, a les fosques i amb un fred extrem, i hi van tornar el 1987; van trobar nivells alts de ClO.
  21. ↑ de Zafra, R. L., et al. (1987). «High concentrations of chlorine monoxide at low altitudes in the Antarctic spring stratosphere: diurnal variation». Nature, 328, 408–411. DOI: 10.1038/328408a0 · Solomon, S., et al. (1987). «Visible spectroscopy at McMurdo Station, Antarctica: 2. Observations of OClO». Journal of Geophysical Research, 92(D7), 8329–8338. DOI: 10.1029/JD092iD07p08329Hi recolza: A McMurdo, la primavera del 1986, el ClO i l'OClO eren desenes o centenars de vegades més abundants del que preveia la química normal: el clor estava implicat en la destrucció de l'ozó.
  22. ↑ van der A, R. J., Allaart, M. A. F., & Eskes, H. J. (2015). «Extended and refined multi sensor reanalysis of total ozone for the period 1970–2012». Atmospheric Measurement Techniques, 8, 3021–3035. DOI: 10.5194/amt-8-3021-2015 · Dades: KNMI/TEMIS, MSR-2, mitjanes mensuals 1960–2025. temis.nlHi recolza: Camp d'ozó total, mitjana d'octubre de cada any (0,5° × 0,5°).
  23. ↑ NASA Ozone Watch. «Annual data» (annual_data.txt: TOMS, OMI i OMPS). còpia de l'Internet Archive del 16-12-2025Hi recolza: Àrea mitjana del forat (7 de setembre – 13 d'octubre) i ozó mínim (21 de setembre – 16 d'octubre) de cada any des del 1979; màxim el 2006, amb 26,6 milions de km².
  24. ↑ Younger, S. (24-11-2025). «NASA, NOAA Rank 2025 Ozone Hole as 5th Smallest Since 1992». NASA Science. science.nasa.govHi recolza: El forat del 2025 va ser el cinquè més petit des del 1992; un vòrtex polar més feble del normal a l'agost probablement hi va contribuir.
  25. ↑ Grevsmühl, S. V. (2018). «Revisiting the “Ozone Hole” Metaphor: From Observational Window to Global Environmental Threat». Environmental Communication, 12(1), 71–83. DOI: 10.1080/17524032.2017.1371052Hi recolza: Història de la metàfora del «forat», de finestra d'observació a amenaça mundial.
  26. ↑ Grevsmühl, S. V., & Briday, R. (2023). «Satellite images as tools of visual diplomacy: NASA's ozone hole visualizations and the Montreal Protocol negotiations». The British Journal for the History of Science, 56(2), 247–267. DOI: 10.1017/S000708742300002XHi recolza: El Protocol es va signar sense consens científic sobre el mecanisme del forat; les imatges de satèl·lit de la NASA, difoses per premsa i televisió des de finals del 1985, van pesar en la negociació.
  27. ↑ UNEP Ozone Secretariat. «Vienna Convention for the Protection of the Ozone Layer». ozone.unep.orgHi recolza: El Conveni de Viena (1985) és un conveni marc que no obligava a cap mesura de control; va entrar en vigor el 1988 i va arribar a la ratificació universal el 2009.
  28. ↑ Salawitch, R. J., Fahey, D. W., Hegglin, M. I., McBride, L. A., Tribett, W. R., & Doherty, S. J. (2019). Twenty Questions and Answers About the Ozone Layer: 2018 Update. WMO. csl.noaa.govHi recolza: El Protocol inicial només reduïa a la meitat la producció de CFC i congelava la dels halons; l'esmena de Londres (1990) i la de Copenhaguen (1992) van portar a l'eliminació, i només amb Copenhaguen les previsions de clor van començar a baixar; Els valors mundials d'ozó més baixos des del 1980 es van mesurar els anys posteriors a l'erupció del Pinatubo (1991).
  29. ↑ Glas, J. P. / DuPont (1986). «DuPont Position Statement on the Chlorofluorocarbon–Ozone–Greenhouse Issues». Environmental Conservation, 13(4), 363–364. DOI: 10.1017/S0376892900035475Hi recolza: DuPont dona suport a un protocol de l'ONU per limitar les emissions mundials de CFC i diu que investiga substituts des de mitjans dels anys setanta; A mitjans dels anys setanta, les agències dels Estats Units van començar a eliminar els CFC dels esprais, i altres països productors els van seguir.
  30. ↑ Glas, J. P. (1988). «Du Pont's position on CFCs». Forum for Applied Research and Public Policy, 3(3). Resum a osti.gov · The Christian Science Monitor (12-08-1988). «Industry scrambles to find ozone-safe CFC substitutes». csmonitor.comHi recolza: DuPont va decidir deixar de fabricar els CFC i es va comprometre a eliminar-los cap a l'any 2000.
  31. ↑ Protocol de Montreal, article 5: «Special situation of developing countries». ozone.unep.orgHi recolza: Els països en desenvolupament amb un consum inferior a 0,3 kg per persona podien endarrerir deu anys les mesures de control.
  32. ↑ Protocol de Montreal, article 10: «Financial mechanism». ozone.unep.org · UNEP Ozone Secretariat. «Ozone Timeline». ozone.unep.orgHi recolza: El mecanisme financer inclou un Fons Multilateral que paga els costos addicionals dels països en desenvolupament; es va acordar a Londres el 1990 i va començar a funcionar el 1991; El 16 de setembre se celebra des del 1995 el Dia Internacional de la Preservació de la Capa d'Ozó.
  33. ↑ Multilateral Fund for the Implementation of the Montreal Protocol. Pàgina principal (consultada el 20-11-2026). multilateralfund.orgHi recolza: 4.300 milions de dòlars en subvencions, 10.198 projectes aprovats i 144 països en desenvolupament ajudats.
  34. ↑ Protocol de Montreal, article 4: «Control of trade with non-Parties». ozone.unep.orgHi recolza: Des de l'1 de gener de 1990, les parts prohibeixen importar les substàncies controlades dels estats que no en formen part.
  35. ↑ Kirchhoff, V. W. J. H., Casiccia S., C. A. R., & Zamorano B., F. (1997). «The ozone hole over Punta Arenas, Chile». Journal of Geophysical Research: Atmospheres, 102(D7), 8945–8953. DOI: 10.1029/96JD03609Hi recolza: El forat passa per sobre de Punta Arenas (53° S); a l'octubre la tendència de l'ozó hi és gairebé cinc vegades la mitjana mundial.
  36. ↑ Abarca, J. F., & Casiccia, C. C. (2002). «Skin cancer and ultraviolet-B radiation under the Antarctic ozone hole: southern Chile, 1987–2000». Photodermatology, Photoimmunology & Photomedicine, 18(6), 294–302. DOI: 10.1034/j.1600-0781.2002.02782.xHi recolza: Ozó de fins a 145 DU (−56 %) i UV-B a 297 nm fins a 38 vegades més que en dies normals; augment dels casos de càncer de pell registrats a la ciutat entre 1987–1993 i 1994–2000.
  37. ↑ Casiccia, C., Zamorano, F., & Hernández, A. (2008). «Erythemal irradiance at the Magellan's region and Antarctic ozone hole 1999–2005». Atmósfera, 21(1). scielo.org.mxHi recolza: Els dies amb el forat a sobre, la radiació UV-B a les estacions de la regió de Magallanes era aproximadament entre un 50 i un 200 % més alta que en dies normals.
  38. ↑ MercoPress (07-10-2009). «UV alert in Punta Arenas as ozone-hole advances to the continent». en.mercopress.comHi recolza: El Laboratori d'Ozó de la Universitat de Magallanes vigila el pas del forat i n'avisa la població.
  39. ↑ Montague, M., Borland, R., & Sinclair, C. (2001). «Slip! Slop! Slap! and SunSmart, 1980–2000: Skin Cancer Control and 20 Years of Population-Based Campaigning». Health Education & Behavior, 28(3), 290–305. DOI: 10.1177/109019810102800304Hi recolza: A l'estat de Victoria, Slip! Slop! Slap! (1980–1988) i SunSmart (des del 1988) van canviar la relació de tota la societat amb el sol.
  40. ↑ Dutton, G., Hall, B., Montzka, S., et al. (2022). «Chlorofluorocarbon-11 (F11) hemispheric and global monthly means from the NOAA/GML halocarbons program». NOAA GML. DOI: 10.15138/BVQ6-2S69; sèrie equivalent de CFC-12: DOI: 10.15138/PJ63-H440 (fitxers del 11-06-2026)Hi recolza: Concentració mitjana mundial de CFC-11 i CFC-12 mesurada a estacions remotes des del 1977.
  41. ↑ Montzka, S. A., et al. (2018). «An unexpected and persistent increase in global emissions of ozone-depleting CFC-11». Nature, 557, 413–417. DOI: 10.1038/s41586-018-0106-2Hi recolza: Després del 2012 la baixada del CFC-11 es va frenar un 50 %, cosa que indica unes 13 ± 5 Gg/any més d'emissions i una producció nova no declarada.
  42. ↑ Environmental Investigation Agency (08-07-2018). «Blowing It: Illegal Production and Use of Banned CFC-11 in China's Foam Blowing Industry». eia.orgHi recolza: Proves de 18 empreses de 10 províncies xineses que feien servir CFC-11 per fer escumes aïllants (investigació d'una ONG).
  43. ↑ Rigby, M., et al. (2019). «Increase in CFC-11 emissions from eastern China based on atmospheric observations». Nature, 569, 546–550. DOI: 10.1038/s41586-019-1193-4Hi recolza: Mesures a Gosan (Corea del Sud) i Hateruma (Japó): 7,0 ± 3,0 Gg/any més d'emissions a l'est de la Xina, sobretot a Shandong i Hebei, entre el 40 i el 60 % de l'augment mundial.
  44. ↑ Montzka, S. A., et al. (2021). «A decline in global CFC-11 emissions during 2018−2019». Nature, 590, 428–432. DOI: 10.1038/s41586-021-03260-5Hi recolza: Les emissions mundials de CFC-11 van baixar 18 ± 6 Gg/any del 2018 al 2019, fins a nivells semblants als del 2008–2012.
  45. ↑ Park, S., et al. (2021). «A decline in emissions of CFC-11 and related chemicals from eastern China». Nature, 590, 433–437. DOI: 10.1038/s41586-021-03277-wHi recolza: A l'est de la Xina, les emissions de CFC-11 van baixar unes 10 Gg/any des del 2014–2017 i el 2019 van tornar als nivells d'abans del 2013, potser gràcies a la denúncia i a l'acció de la indústria i del govern xinès.
  46. ↑ Western, L. M., et al. (2023). «Global increase of ozone-depleting chlorofluorocarbons from 2010 to 2020». Nature Geoscience, 16, 309–313. DOI: 10.1038/s41561-023-01147-wHi recolza: Les emissions de cinc CFC van créixer entre el 2010 i el 2020, en part per la fabricació d'HFC a partir de matèries primeres permeses; l'efecte sobre l'ozó és petit però podria créixer.
  47. ↑ Newman, P. A., et al. (2009). «What would have happened to the ozone layer if chlorofluorocarbons (CFCs) had not been regulated?». Atmospheric Chemistry and Physics, 9, 2113–2128. DOI: 10.5194/acp-9-2113-2009Hi recolza: En el «món evitat», el 17 % de l'ozó mundial s'hauria destruït el 2020 i el 67 % el 2065 respecte del 1980; la radiació UV eritemàtica es duplicaria a les latituds mitjanes del nord el 2060.
  48. ↑ Velders, G. J. M., Andersen, S. O., Daniel, J. S., Fahey, D. W., & McFarland, M. (2007). «The importance of the Montreal Protocol in protecting climate». PNAS, 104(12), 4814–4819. DOI: 10.1073/pnas.0610328104Hi recolza: La protecció del clima del Protocol de Montreal supera amb escreix l'objectiu del primer període del Protocol de Kyoto.
  49. ↑ Young, P. J., et al. (2021). «The Montreal Protocol protects the terrestrial carbon sink». Nature, 596, 384–388. DOI: 10.1038/s41586-021-03737-3Hi recolza: Sense el Protocol, plantes i sòls podrien guardar entre 325.000 i 690.000 milions de tones menys de carboni a finals de segle, amb un escalfament addicional de 0,5–1,0 °C.
  50. ↑ U.S. Environmental Protection Agency. «Phaseout of Class II Ozone-Depleting Substances». epa.govHi recolza: Els HCFC eren substituts de transició: destrueixen ozó, però molt menys que els CFC; als Estats Units s'han d'eliminar del tot el 2030.
  51. ↑ UNEP Ozone Secretariat. «The Montreal Protocol on Substances that Deplete the Ozone Layer». ozone.unep.orgHi recolza: Els HFC van substituir alguns dels gasos prohibits; no destrueixen l'ozó però són potents gasos d'efecte d'hivernacle.
  52. ↑ Nacions Unides. United Nations Treaty Collection, capítol XXVII.2.f: «Amendment to the Montreal Protocol… Kigali, 15 October 2016» (estat a 20-11-2026). treaties.un.orgHi recolza: L'esmena de Kigali es va adoptar el 15 d'octubre de 2016, va entrar en vigor l'1 de gener de 2019 i té 176 parts.
  53. ↑ Solomon, S., et al. (2016). «Emergence of healing in the Antarctic ozone layer». Science, 353(6296), 269–274. DOI: 10.1126/science.aae0061Hi recolza: La curació de l'ozó antàrtic ja es veu al setembre des del 2000; les erupcions volcàniques la interrompen, com la del Calbuco (Xile) el 2015.
  54. ↑ Montzka, S. A., Dutton, G., & Vimont, I. (2024). «The NOAA Ozone Depleting Gas Index». NOAA GML. gml.noaa.gov/odgiHi recolza: Índex de 100 al màxim de clor i brom i 0 al nivell del 1980; per a l'Antàrtida, 71,6 el 2024 (una baixada del 28 %), i previsió de tornar a 0 cap al 2070.
  55. ↑ Solomon, S., et al. (2023). «Chlorine activation and enhanced ozone depletion induced by wildfire aerosol». Nature, 615, 259–264. DOI: 10.1038/s41586-022-05683-0Hi recolza: El fum dels incendis australians del 2019–2020 va activar clor a l'estratosfera, va fer créixer el forat del 2020 i va reduir un 3–5 % l'ozó de les latituds mitjanes del sud, tot i que no explica la seva durada rècord.
  56. ↑ NASA (2023). «2023 Ozone Hole Ranks 16th Largest, NASA and NOAA Researchers Find». nasa.govHi recolza: L'erupció del Hunga Tonga-Hunga Ha'apai (gener del 2022) probablement va contribuir a la pèrdua d'ozó del 2023, però encara no se'n pot quantificar l'efecte.
  57. ↑ Kessenich, H. E., Seppälä, A., & Rodger, C. J. (2023). «Potential drivers of the recent large Antarctic ozone holes». Nature Communications, 14, 7259. DOI: 10.1038/s41467-023-42637-0Hi recolza: Del 2020 al 2022 van tornar els forats grans i duradors; a l'octubre, l'estratosfera mitjana al nucli del forat ha perdut un 26 % d'ozó des del 2004, que els autors associen a canvis dinàmics en el vòrtex polar.
  58. ↑ Ravishankara, A. R., Daniel, J. S., & Portmann, R. W. (2009). «Nitrous Oxide (N2O): The Dominant Ozone-Depleting Substance Emitted in the 21st Century». Science, 326, 123–125. DOI: 10.1126/science.1176985Hi recolza: L'òxid nitrós és la principal substància que destrueix l'ozó que s'emet avui i el Protocol de Montreal no el regula.
  59. ↑ Revell, L. E., et al. (2025). «Near-future rocket launches could slow ozone recovery». npj Climate and Atmospheric Science, 8, 212. DOI: 10.1038/s41612-025-01098-6Hi recolza: Si els llançaments de coets creixen molt, podrien alentir la recuperació de l'ozó.
  60. ↑ Ferreira, J. P., Huang, Z., Nomura, K., & Wang, J. (2024). «Potential Ozone Depletion From Satellite Demise During Atmospheric Reentry in the Era of Mega-Constellations». Geophysical Research Letters, 51, e2024GL109280. DOI: 10.1029/2024GL109280Hi recolza: Els satèl·lits que es cremen en tornar a l'atmosfera generen òxid d'alumini, que pot activar el clor que destrueix l'ozó.
  61. ↑ Sunstein, C. R. (2007). «Of Montreal and Kyoto: A Tale of Two Protocols». Harvard Environmental Law Review, 31(1), 1–65. journals.law.harvard.eduHi recolza: Per als Estats Units, els beneficis calculats del Protocol de Montreal superaven de molt els costos: complir-lo sortia a compte encara que cap altre país ho fes.