Inspired by Magazine

La malaltia que vam esborrar

Durant mil·lennis, la verola va matar, cegar i desfigurar a tots els continents. El 1977, un cuiner d'una ciutat de Somàlia va ser l'últim a agafar-la. Com va aconseguir el món, enmig de la Guerra Freda, esborrar per primer cop una malaltia humana, quantes mans i quantes cultures hi van tenir part, i què en queda encara.

22 min de lectura · Dades i fonts ↓ · Actualitzat el 20 de novembre de 2026

El 12 d'octubre de 1977, de nit, un vehicle que portava dos malalts de verola des d'un campament de nòmades es va aturar davant de l'hospital de Merca, una ciutat portuària del sud de Somàlia, per demanar el camí. Un cuiner de l'hospital, Ali Maow Maalin, de 23 anys, es va oferir a acompanyar-los fins a l'oficina de la campanya, a uns cent metres. Hi va estar exposat només uns minuts. Havia treballat temporalment com a vacunador, però mai no l'havien vacunat amb èxit. El 26 d'octubre li va sortir l'erupció.1

Ningú no ho podia saber encara, però Maalin va ser l'última persona del món que va agafar la verola de manera natural.1,2 Era el final d'una malaltia que el 1967 encara feia entre 10 i 15 milions de malalts l'any, i entre 1,5 i 2 milions de morts.3 La forma més greu, la verola major, matava una de cada cinc persones no vacunades; molts supervivents quedaven marcats i alguns, cecs.4,3

Sovint s'explica com la victòria d'una vacuna, o d'un grup d'epidemiòlegs. És una història molt més gran: una monja llegendària de la Xina, un home africà esclavitzat a Boston, una practicant grega de Constantinoble, una vintena d'orfes en un vaixell, un viceministre soviètic, desenes de milers de vacunadors indis i bangladeshians, i nòmades somalis que podien cobrar una recompensa per avisar d'un cas. És la història de com la humanitat va aprendre, a poc a poc i amb molts errors, a cooperar contra un enemic comú.

1. Mil anys abans de la vacuna

Quina edat té la verola? La mòmia del faraó Ramsès V, mort el 1157 aC, mostra una erupció que s'ha atribuït a la verola, però mai no s'ha pogut confirmar.5 Les proves genètiques més antigues són d'esquelets del nord d'Europa de l'època viking, entre el 600 i el 1050, i situen l'avantpassat comú dels virus coneguts fa uns 1.700 anys.6 Una cosa es va saber aviat a molts llocs alhora: qui sobrevivia no la tornava a agafar. I també que, si el contagi entrava per una esgarrapada a la pell, la malaltia solia ser molt més lleu. D'aquesta observació degué néixer la variolació: infectar a propòsit una persona sana amb pus o crostes d'un malalt lleu. Moria entre el 0,5 i el 2 % dels variolats, davant del 20–30 % dels que agafaven la verola pel seu compte.5

No va ser un invent europeu. Baixa per seguir-ne el camí.

Xina, segons la tradició, cap a l'any 1000

Pel nas. A la Xina es bufava pols de crostes dins del nas amb un tub corbat. Segons la tradició es feia en secret des de cap a l'any 1000, però les primeres descripcions escrites són de cap al 1500. Una llegenda diu que la va ensenyar una monja que vivia al cim de la muntanya Emei.5

Bengala, abans del 1731

A la pell. A l'Índia es feia amb una agulla mullada de pus i unes quantes punxades al braç, cobertes amb pasta d'arròs bullit. En deien tika.5 Com que la Xina feia servir el nas i l'Índia la pell, la història oficial de l'OMS creu que es pot haver inventat més d'una vegada;5 l'immunòleg Arthur Boylston, en canvi, s'inclina per un sol origen que es va escampar amb la tècnica. La pregunta continua oberta.7

Àfrica → Boston, 1721

El saber d'un esclau. El pastor de Boston Cotton Mather va saber de la variolació per Onesimus, un home africà esclavitzat que li va ensenyar la cicatriu del braç i li va explicar que a la seva terra era habitual. D'on venia exactament es discuteix: Boylston el situa al sud de l'actual Líbia, i altres autors, a l'Àfrica occidental.7,8 Durant l'epidèmia del 1721, a Boston van morir 6 dels 244 variolats (2,5 %), davant de 844 dels 5.980 que la van agafar de manera natural (14,1 %).5

Constantinoble → Londres, 1721

Una porta otomana. A Constantinoble, la variolació la feien sobretot practicants, moltes d'elles dones gregues; el 1714, el metge Emanuele Timoni ja l'havia descrit a la Royal Society de Londres.7,9 Mary Wortley Montagu, que havia sobreviscut a la verola el 1715 amb la cara marcada, hi va fer inocular el seu fill, i el 1721 la seva filla va ser la primera persona inoculada professionalment a la Gran Bretanya.5

Berkeley, 14 de maig de 1796

De les vaques. El metge anglès Edward Jenner va inocular un nen, James Phipps, amb material de les lesions de la mà d'una munyidora, Sarah Nelmes, que havia agafat la verola de les vaques. Dos mesos després el va variolar, i el nen no va emmalaltir.5 No era el primer que ho provava: el 1774, Benjamin Jesty ja havia inoculat la seva família amb verola de les vaques.5 Però Jenner ho va demostrar, ho va publicar i el 1801 ja preveia «l'anihilació de la verola».5

La Corunya, 30 de novembre de 1803

Una cadena de nens. Sense neveres, la vacuna només sobrevivia passant d'un braç a un altre. L'expedició del metge Francesc Xavier Balmis va salpar amb una vintena d'orfes (22, segons la crònica oficial del 1806) que van fer de portadors vius de la vacuna, vacunats l'un rere l'altre durant la travessia, a cura de la rectora de l'orfenat de la Corunya, Isabel Zendal. Per creuar el Pacífic, Balmis va fer servir 26 nens més de Mèxic.5,10,11 Va arribar a les Filipines i a Macau; el seu ajudant, Josep Salvany, va seguir pels Andes i va morir a Cochabamba, a l'actual Bolívia, el 1810.12,11

Mil anys abans de la vacunaOn es va practicar la variolació i com va viatjar la vacuna
VariolacióVacuna

Llocs i dates documentats; la Xina, segons la tradició; les rutes, esquemàtiques. Fonts i dades del gràfic →

2. Una proposta que va arribar de Moscou

La idea d'esborrar la verola no va néixer a la Guerra Freda: ja la imaginava Jenner el 1801.5 El 1950 les Amèriques van començar un programa regional d'eradicació, i el 1953 el primer director general de l'OMS, Brock Chisholm, va proposar fer-ho a tot el món; l'Assemblea Mundial de la Salut ho va rebutjar el 1955 per massa ambiciós.13 Qui la va reviure va ser la Unió Soviètica. El 1958, a l'Assemblea Mundial de la Salut, que aquell any es feia a Minneapolis, el viceministre de Salut soviètic Viktor Zhdanov va defensar que era possible en deu anys. La URSS, que havia aturat la verola dins les seves fronteres el 1936, va oferir 25 milions de dosis de vacuna liofilitzada.13 L'Assemblea ho va aprovar el 1959, quan la malaltia era endèmica a 59 països on vivia el 59 % de la humanitat.13

Però hi va posar molt pocs diners: menys de 200.000 dòlars l'any.13 Durant set anys el programa va avançar a poc a poc, fins que el 1966 l'Assemblea va aprovar un pressupost propi per a un programa intensificat, que començaria l'1 de gener de 1967. La unitat de l'OMS que el coordinava la va dirigir un epidemiòleg nord-americà, Donald A. Henderson.13 La vacuna donada vindria sobretot de la Unió Soviètica, i els Estats Units van finançar, entre d'altres, el programa de l'Àfrica occidental i central.13,2

El primer problema era que ningú no sabia de debò quanta verola hi havia. Els casos que arribaven a l'OMS eren entre l'1 i el 2 % dels reals.4 Per això el gràfic següent, que mostra els casos notificats, s'ha de llegir amb compte. El 1974 sembla el pitjor any de tots, i en part ho va ser: hi va haver epidèmies molt fortes a l'Índia. Però també va ser el primer any sencer de cerques poble per poble, que havien començat a la tardor del 1973 i que van fer aflorar molts casos que abans no es comptaven.2

El riu dels casos notificatsCasos de verola comunicats a l'OMS cada any, per país, 1967–1977. Passa per sobre per veure cada any
Dades reals de l'OMS; l'estimació del 1967 és de l'OMS. Fonts i dades del gràfic →

3. Buscar en lloc de vacunar-ho tot

Fins al 1964, l'estratègia era vacunar el 80 % de la població, perquè es creia que així la malaltia s'aturaria sola. Els autors de la història oficial de l'OMS ho resumeixen sense pietat: era «una xifra arbitrària sense cap base científica».13 On la gent viu molt atapeïda, el 20 % que queda sense vacunar és molta gent: amb 500 habitants per quilòmetre quadrat, una cobertura del 80 % en deixa 100 sense protegir a cada quilòmetre quadrat.4

El que va canviar el joc va ser una idea senzilla: vigilància i contenció. En lloc de perseguir tota la població, es buscava cada cas, s'aïllava el malalt i es vacunava tothom qui l'envoltava, casa per casa, fins a 8 o 10 quilòmetres al voltant. Després, un vacunador es quedava al poble 28 dies, més endavant 42, per si apareixia un cas nou.13 A la pràctica, les dues estratègies es van combinar: la vacunació massiva va continuar, però l'esforç es va desplaçar cap a trobar i contenir cada brot.13 El gràfic les separa per veure-les millor. La part difícil, a la realitat, era trobar els casos; aquí, la detecció és automàtica.

Vacunar-ho tot o vacunar en anell?Cada hexàgon és un poble. Partim d'un 40 % de vacunats i tres brots

Simulació d'una sola tirada. El mecanisme és el de la campanya; els pobles i les probabilitats són inventats. Fonts i dades del gràfic →

Hi va ajudar un objecte petit i barat. El 1961, Benjamin Rubin, dels laboratoris Wyeth de Filadèlfia, va limar l'ull d'una agulla de cosir fins a deixar-hi dues puntes. Entre les puntes s'hi quedava, per capil·laritat, una gota exacta de vacuna. Amb quinze punxades al braç n'hi havia prou, i ho podia aprendre fàcilment qualsevol persona, encara que no sabés llegir. Wyeth va renunciar a cobrar drets per les agulles fabricades per a l'OMS.13

Una agulla de dues puntesL'agulla bifurcada a escala i el que permetia fer amb la mateixa quantitat de vacuna
Dades reals; el dibuix és esquemàtic. Fonts i dades del gràfic →

4. El setge

Amb aquestes eines, la verola va anar perdent territori. Baixa per veure com es va estrènyer el cercle.

Gener del 1967

31 països. Quan va començar el programa intensificat, la verola era endèmica a 31 països o territoris de l'Àfrica, l'Àsia i el Brasil, on vivia el 31 % de la humanitat.2,13

Gener del 1972

10 països. L'Àfrica occidental i central se'n va lliurar primer, amb un programa regional finançat pels Estats Units;2 el Brasil va tenir l'últim cas l'abril del 1971 i Indonèsia, el gener del 1972. Però la guerra i els refugiats van tornar a portar el virus a llocs que ja n'eren lliures, com Bangladesh.2

Gener del 1973

6 països. Botswana, el Nepal, Bangladesh, Etiòpia, l'Índia i el Pakistan. Es va calcular que el 90 % dels casos es concentraven en només el 10 % del territori d'aquests quatre últims.2

1975

4 països, i l'Àsia ho aconsegueix. El Pakistan va tenir l'últim cas el 16 d'octubre de 1974, el Nepal l'abril del 1975 i l'Índia el maig. El 16 d'octubre de 1975, una nena de tres anys de l'illa de Bhola, a Bangladesh, Rahima Banu, va ser l'última persona del món que va agafar de manera natural la verola major, la forma més greu.1,2,14

1976

Un sol país, en guerra. Només quedava la verola menor a Etiòpia, enmig d'una revolució i de combats a l'Ogaden. L'agost del 1976 s'hi va contenir l'últim brot, i durant set setmanes no es va notificar cap cas enlloc del món.2

1977

L'últim focus. Però el virus ja havia passat a Somàlia, on les autoritats van amagar els casos durant mesos. Quan es va poder organitzar la resposta, s'havia escampat per tot el sud del país.2

El setgePaïsos amb verola endèmica, any a any
EndèmicaJa lliure

Dades reals. Fonts i dades del gràfic →

5. Les mans i les dosis

El programa va ser, sobretot, feina humana. En tota la campanya hi van participar 687 persones contractades per l'OMS, de 73 països diferents, però mai més de 150 alhora; la gran majoria del treball el feien els serveis de salut de cada país, que en alguns moments van mobilitzar fins a 150.000 persones.13 A l'Índia, més de 130.000 treballadors podien visitar en dues setmanes el 90 % dels 120 milions de llars del país.14 A Bangladesh, el 1975, 12.000 persones s'hi dedicaven a temps complet.2

Al principi, les dosis van venir sobretot dels dos blocs de la Guerra Freda: la Unió Soviètica en va donar més de 1.400 milions entre el 1958 i el 1979, en acords bilaterals, i els Estats Units, més de 190 milions, sobretot a l'Àfrica occidental i central.13 Però aviat la vacuna es va fabricar on feia falta: cap al 1971 les regions endèmiques ja en produïen uns 250 milions de dosis l'any, i Birmània i Indonèsia n'eren autosuficients.13 Tot plegat, entre el 1967 i el 1979, va costar de mitjana uns 23 milions de dòlars l'any, sumant el que van pagar els països afectats i l'ajuda internacional.3

Les mans i les dosisÀrea proporcional a la quantitat
Dades reals. Les quantitats no se sumen entre elles; no hi surt la vacuna feta als països endèmics. Fonts i dades del gràfic →

6. La cara fosca

La història oficial de l'OMS no amaga que, de vegades, es va fer servir la força. Als camps de refugiats, la vacuna era condició per rebre menjar; durant la vacunació de contenció, sovint hi havia policia; a Botswana, el govern va amenaçar d'expulsar un grup religiós que s'hi negava.13 Un informe de l'Índia descriu com un equip es va enfilar pels murs del pati d'una família que s'hi resistia i va vacunar-ne tots els membres a la força.14

El mateix llibre reconeix que aïllar els malalts a la força en hospitals feia que moltes famílies amaguessin els seus.13 L'historiador Paul Greenough ha estudiat aquests episodis a l'Àsia del Sud entre el 1973 i el 1975: la intimidació i la coerció van funcionar a curt termini, però van deixar ressentiment i potser una desconfiança cap a campanyes posteriors.15 Un altre historiador, Sanjoy Bhattacharya, ha mostrat a partir de la correspondència interna que les històries oficials tenen un to «uniformement celebratori»: a Bihar, la policia militar va ajudar a encerclar pobles, i els funcionaris indis no van ser simples executors, sinó que van negociar i modificar els plans que arribaven de Ginebra.16 L'eradicació de la verola és un èxit immens, i també una lliçó sobre com una salut global imposada des de dalt pot girar-se en contra.

7. Els últims metres

Somàlia va ser l'última batalla. A la tardor del 1977, quan les pluges no deixaven circular els vehicles, la feina es feia a peu, amb camells i amb ases.1 Baixa per seguir-la.

Somàlia, 1977

3.229 casos. El 1977 es van comptar 3.229 casos en 947 brots, la majoria a la regió de Bay, entre els rius Jubba i Shabeelle.1

Entre els nòmades

Un virus que caminava. Dos de cada tres brots eren entre nòmades, i el 70 % d'ells sabien que podien cobrar una recompensa si avisaven d'un cas.1 Un sol grup de 46 persones (44, segons una altra part del mateix informe) es movia per un territori de 70 per 35 quilòmetres, i la verola s'hi va mantenir cinc mesos amb només un o dos casos per generació.1

12 d'octubre de 1977

Uns minuts. Dos malalts d'un campament a uns 90 quilòmetres van ser traslladats de nit cap al camp d'aïllament de Merca. El vehicle es va aturar a l'hospital, i Ali Maow Maalin els va acompanyar cent metres.1

Merca, del 31 d'octubre al 14 de novembre

Un anell al voltant d'una ciutat. Maalin havia estat en contacte amb moltíssima gent. En dues setmanes es van vacunar 54.777 persones en una ciutat de 30.000 habitants, amb un control a la carretera i tres als camins d'entrada. Es van localitzar 91 contactes cara a cara, i ningú més no va emmalaltir.1

26 d'octubre de 1979

Dos anys de silenci. L'Àfrica es va certificar lliure de verola dos anys exactes després de l'erupció de Maalin.3

Els últims metresEl sud de Somàlia, on va acabar la verola natural

Dades reals; el rectangle del territori nòmada és una escala, no una ubicació. Fonts i dades del gràfic →

Encara hi va haver un últim ensurt, i no va venir de la natura. L'agost del 1978, Janet Parker, una fotògrafa mèdica de la Universitat de Birmingham, va agafar verola major d'un laboratori de la mateixa facultat de medicina. Hi va haver dos casos, i ella va morir l'11 de setembre.3,2 Després d'allò, els laboratoris que guardaven el virus el van destruir o transferir molt més de pressa.2

El 9 de desembre de 1979, una comissió internacional de científics (22 de 20 països, segons la història de l'OMS) va certificar que la verola havia desaparegut del món.2,3 El 8 de maig de 1980, l'Assemblea Mundial de la Salut ho va proclamar en la resolució WHA33.3. El seu president ho va dir així: si els metges signen els certificats de defunció de les persones, aquell dia signaven el d'una malaltia.3

8. El que va quedar

La verola va ser la primera malaltia eradicada, i continua sent l'única malaltia humana que ho ha estat. L'altra, el 2011, va ser una malaltia del bestiar, la pesta bovina.17,18

Però el virus no ha desaparegut del tot. Des de principis del 1984 només se'n guarden mostres en dos llocs, un laboratori dels Estats Units, a Atlanta, i un altre a Moscou,3 que el 1994 Rússia va traslladar, sense permís previ de l'OMS, al centre Vector de Koltsovo, a Sibèria.19 El 1996 l'Assemblea Mundial de la Salut va decidir destruir-les el juny del 1999; la destrucció s'ha ajornat una vegada i una altra, i la retenció «temporal» continua.17,19 El 2014, a més, van aparèixer en un magatzem d'un laboratori de Bethesda, als Estats Units, uns vials oblidats dels anys cinquanta.20

La Guerra Freda que havia ajudat a eradicar la verola també la va voler fer servir. La Unió Soviètica tenia un programa secret d'armes biològiques que va provar el virus a l'illa de Vozrozhdeniye, al mar d'Aral. El 1971, a la ciutat propera d'Aralsk, hi va haver deu casos de verola i tres morts; s'ha atribuït a una prova d'armes, però no està demostrat.21 I els estocs declarats ja no són l'únic camí: el 2018 un equip canadenc va fabricar a partir d'ADN sintètic un virus de la mateixa família, el de la verola equina.22

La victòria també va tenir un efecte inesperat. Quan es va deixar de vacunar, les generacions noves van perdre la protecció creuada contra altres virus semblants, i la mpox va anar guanyant terreny a l'Àfrica. L'OMS l'ha declarat dues vegades emergència sanitària internacional: del juliol del 2022 al maig del 2023, i de l'agost del 2024 al setembre del 2025.23

Ali Maow Maalin es va curar. Anys després va treballar per convèncer els seus veïns de vacunar els fills, i treballava per a l'OMS contra la poliomielitis quan va morir de manera sobtada a Merca, el 22 de juliol de 2013, als 59 anys.24 L'última persona que va agafar la verola de manera natural va acabar fent el mateix que havien fet milers de persones abans que ell: anar de casa en casa perquè una malaltia no tornés.

Paraules clau

Verola major i verola menor
Dues formes de la mateixa malaltia, causades pel virus de la verola. La major matava el 20 % o més dels no vacunats; la menor, al voltant de l'1 %.
Variolació
Infectar a propòsit una persona sana amb material d'un malalt lleu de verola perquè passés una malaltia més suau i quedés protegida. Es va practicar a l'Àsia i a l'Àfrica, i també a Europa i Amèrica, on el 1721 es van fer les primeres inoculacions professionals a la Gran Bretanya i a Boston.
Vacunació
Inocular un virus emparentat però molt més benigne (primer el de la verola de les vaques, després el virus vacunal) que protegeix contra la verola. Pasteur va estendre la paraula a totes les inoculacions preventives en honor de Jenner.
Endèmica
Malaltia que es transmet de manera continuada en un territori, sense necessitat que hi arribin casos de fora.
Vigilància i contenció
Estratègia que, des del 1967–1969, va passar a ser el centre del programa: buscar cada cas, aïllar-lo i vacunar tothom del voltant per tallar la cadena de contagis. La vacunació massiva va continuar al seu costat.
Agulla bifurcada
Agulla d'acer amb dues puntes que reté una gota exacta de vacuna. Gastava quatre vegades menys vacuna i era fàcil d'aprendre a fer servir.
Certificació
Comprovació, per comissions internacionals independents, que en un país no hi ha hagut cap cas durant almenys dos anys després de l'últim.

Dades i fonts

Metodologia

La font principal és la història oficial de l'eradicació publicada per l'OMS (Fenner et al., 1988), llegida sencera; les pàgines citades són les impreses. Historiadors com Bhattacharya assenyalen que les històries oficials tendeixen a ser celebratòries; per això l'article hi contrasta fonts crítiques. Els casos per país són les notificacions a l'OMS, que abans del programa eren només l'1–2 % dels casos reals. Els mapes de països endèmics segueixen la cronologia anual del llibre. El gràfic de vacunació en anell és una simulació d'una sola tirada i ho diu al peu. Quan les fonts no coincideixen, l'article ho diu: els totals mundials de casos (la cronologia de Fenner dona fins a un 20 % més de casos que la sèrie de l'OMS de 1988), el nombre de nens de l'expedició Balmis (20 segons Fenner, 22 segons la Gazeta de Madrid del 1806), l'origen d'Onesimus (sud de l'actual Líbia o Àfrica occidental), la mida del grup nòmada de Somàlia (44 o 46) i la composició de la Comissió Global (22 científics de 20 països segons Fenner; altres materials de l'OMS parlen de 19 nacions).

Els gràfics

Fonts

Cada número del text porta a la seva font. La fletxa (↑) et torna al punt on llegies.

  1. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 14 i 22 (p. 701 i 1060–1063).Hi recolza: Somàlia, 1977: 3.229 casos en 947 brots, la majoria a la regió de Bay, entre el Jubba i el Shabeelle; 570 de 843 brots entre nòmades (p. 1060); Un grup nòmada de 46 persones (44 en el text del requadre) es movia per uns 70 × 35 km; 19 casos en cinc mesos (p. 1060); Ali Maow Maalin, cuiner de 23 anys a l'hospital de Merca (30.000 habitants), es va exposar uns minuts a dos malalts duts d'un encampament a uns 90 km; erupció el 26 d'octubre de 1977 (p. 1062–1063); 54.777 persones vacunades a Merca en dues setmanes, amb un control a la carretera i tres als camins d'entrada; 91 contactes cara a cara; cap cas més (p. 1063); A finals de setembre del 1977 les pluges impedien fer servir vehicles i la feina es feia a peu, amb camells i amb ases (p. 1062); El brot de Merca va ser l'últim brot natural i la malaltia de Maalin, l'últim cas (p. 1063); A l'agost, el 70 % dels nòmades coneixien la recompensa per avisar d'un cas (p. 1060), de 200 xílings somalis (p. 1063); Últim cas del Pakistan: 16 d'octubre de 1974, a Multan (p. 701).
  2. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 10, «A chronology of progress, 1967–1980» (p. 517–538).Hi recolza: El programa intensificat va començar l'1 de gener de 1967; 31 països endèmics; el 1967 la URSS va donar més de 75 milions de dosis i els EUA uns 25 milions (p. 517–518); Endèmics: 23 països el 1969, 18 el 1970, 12 a l'inici del 1971, 10 a l'inici del 1972, 6 a l'inici del 1973, 5 el 1974 (p. 520–532); Últims casos: Brasil (abril del 1971), Indonèsia (gener del 1972), Pakistan (últim cas detectat el novembre del 1974), Nepal (abril del 1975), Índia (maig del 1975), Bangladesh (16 d'octubre de 1975) i Etiòpia (agost del 1976) (p. 526–536); Somàlia: més de 3.000 casos el 1977 i l'últim cas el 26 d'octubre de 1977 (p. 536); Birmingham, 1978: dos casos i una mort per una infecció de laboratori; certificació global el 9 de desembre de 1979 (p. 538); El 1973, el 90 % dels casos es concentraven en el 10 % del territori de Bangladesh, Etiòpia, l'Índia i el Pakistan (p. 530); A l'Índia, les cerques poble per poble van començar l'octubre–desembre del 1973 i van trobar més de 30.000 casos en tres mesos (p. 530); El 1975, 12.000 persones dedicades a l'eradicació a Bangladesh (p. 534); Somàlia va amagar els casos de verola durant mesos el 1976 (p. 536); El 1977 l'Assemblea va demanar destruir els estocs de virus; el maig del 1980 només en quedaven a 6 laboratoris (p. 536–538); El programa regional de l'Àfrica occidental i central, finançat pels Estats Units (p. 518).
  3. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 23, 24, 28 i 31 (p. 1097, 1134–1136, 1275 i 1363–1364).Hi recolza: Janet Parker, fotògrafa mèdica de la Universitat de Birmingham, va agafar verola major d'un laboratori i va morir l'11 de setembre de 1978 (p. 1097); L'Àfrica es va certificar el 26 d'octubre de 1979, dos anys exactes després de l'últim cas (p. 1134); Resolució WHA33.3 de l'Assemblea Mundial de la Salut, 8 de maig de 1980: «el certificat de defunció d'una malaltia» (p. 1135–1136); Cost mitjà de 23 milions de dòlars l'any entre el 1967 i el 1979, comptant països i ajuda internacional; el 1967, 1,5–2 milions de morts l'any (p. 1363–1364); La Comissió Global: 22 científics de 20 països (p. 1363); Des de principis del 1984, el virus només es guarda als centres col·laboradors de l'OMS d'Atlanta (CDC) i de Moscou (p. 1275); L'eradicació va posar fi a la desfiguració greu, la ceguesa i altres seqüeles dels supervivents (p. 1363).
  4. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 1 i 4 (p. 3–4, 175–176 i 197).Hi recolza: La verola major matava el 20 % o més dels no vacunats; la verola menor, al voltant de l'1 % (p. 3–4 i 175–176); Cap al 1950 hi havia uns 50 milions de casos l'any al món, i el 1967 uns 10–15 milions; les notificacions eren l'1–2 % dels casos reals (p. 175); Amb 500 persones per km², una cobertura del 80 % deixa 100 persones sense vacunar per km² (taula 4.11, p. 197).
  5. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 3, 5 i 6 (p. 78, 118, 210–211, 237, 245–260 i 263).Hi recolza: La mòmia de Ramsès V (mort el 1157 aC) mostra una erupció que podria ser de verola, «si és que Ramsès V va morir de verola» (p. 118 i 210–211); Variolació a la Xina per insuflació nasal: segons la tradició, secreta cap a l'any 1000; les primeres descripcions escrites, cap al 1500; la tradició l'atribueix a una monja de la muntanya Emei (p. 252); A l'Índia, inoculació a la pell (la tika de Bengala, descrita el 1731) (p. 253); Mortalitat del 0,5–2 % després de la variolació davant del 20–30 % de la verola natural (p. 246); Mary Wortley Montagu, que havia tingut la verola el 1715, va conèixer la variolació a Constantinoble; la seva filla va ser la primera inoculada a la Gran Bretanya el 1721 (p. 254); Boston, 1721: 6 morts entre 244 inoculats (2,5 %) davant de 844 entre 5.980 casos naturals (14,1 %) (p. 257); Jenner va inocular James Phipps el 14 de maig de 1796 amb material de les lesions de la mà de Sarah Nelmes, que havia agafat la verola de les vaques, i dos mesos després el va variolar sense que emmalaltís (p. 78 i 258–260); L'expedició Balmis-Salvany (1803–1806) va portar la vacuna a Amèrica, les Filipines i Macau amb orfes que la mantenien de braç a braç; Fenner en compta 20 (p. 237 i 263); Pot haver-se desenvolupat de manera independent a la Xina i a l'Índia, perquè les vies d'inoculació eren diferents (p. 245); Jenner, 1801: «l'anihilació de la verola… ha de ser el resultat final d'aquesta pràctica» (p. 259); Abans de Jenner, altres persones havien inoculat amb verola de les vaques, com Benjamin Jesty el 1774 (p. 258).
  6. ↑ Mühlemann, B., et al. (2020). «Diverse variola virus (smallpox) strains were widespread in northern Europe in the Viking Age». Science, 369(6502), eaaw8977. DOI: 10.1126/science.aaw8977Hi recolza: Virus de la verola en restes humanes del nord d'Europa datades entre el 600 i el 1050 dC, uns mil anys anteriors als primers casos confirmats; l'avantpassat comú més recent dels virus coneguts, fa uns 1.700 anys.
  7. ↑ Boylston, A. (2012). «The origins of inoculation». Journal of the Royal Society of Medicine, 105(7), 309–313. DOI: 10.1258/jrsm.2012.12k044Hi recolza: Cotton Mather va saber de la variolació per Onesimus, un home africà esclavitzat que li va mostrar la cicatriu del braç; Boylston el considera un garamant del sud de l'actual Líbia; La variolació va arribar a Constantinoble cap al 1660 de la mà d'una dona grega, segons Pylarini; Montagu va fer inocular el seu fill per una vella practicant grega; Boylston s'inclina per un origen únic de la inoculació, que s'hauria escampat amb el nom i la tècnica.
  8. ↑ Norton, K. (2022). «How African Indigenous knowledge helped shape modern medicine». NOVA, PBS. pbs.orgHi recolza: Onesimus, descrit com un home de l'Àfrica occidental.
  9. ↑ Timonius, E. (1714). «An account, or history, of the procuring the small pox by incision, or inoculation; as it has for some time been practised at Constantinople». Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 29(339), 72–82. DOI: 10.1098/rstl.1714.0010Hi recolza: Descripció de la inoculació a Constantinoble enviada a la Royal Society el 1714.
  10. ↑ Tuells, J., Santonja Alarcón, R., & González Guitián, C. (2023). «La expedición Balmis en el Suplemento a la Gazeta de Madrid (14 de octubre de 1806), difusión hispana». Revista Española de Salud Pública, 97, e202310083. dialnet.unirioja.esHi recolza: Segons la Gazeta de Madrid del 1806, l'expedició va salpar amb 22 nens que no havien passat la verola i va agafar 26 nens de la Nova Espanya per creuar el Pacífic, a cura de la rectora de la Casa d'Expòsits de la Corunya; Salvany va morir a Cochabamba el 10 de juliol de 1810.
  11. ↑ CSIC (30-11-2021). «Un cómic y un libro monográfico rememoran la primera campaña global de vacunación: la Expedición de Balmis» (nota de premsa). csic.esHi recolza: Isabel Zendal, rectora de la Inclusa de la Corunya, encarregada de cuidar els nens; Josep Salvany (Barcelona, 1774 – Cochabamba, Bolívia, 1810).
  12. ↑ Tuells, J., & Ramírez Martín, S. M. (2011). «Francisco Xavier Balmis y las Juntas de Vacuna, un ejemplo pionero para implementar la vacunación». Salud Pública de México, 53(2), 172–177. DOI: 10.1590/S0036-36342011000200010Hi recolza: La corbeta María Pita va salpar de la Corunya el 30 de novembre de 1803; Balmis va anar de Mèxic a les Filipines i Macau (1803–1806) i Salvany, cap al sud, fins a la seva mort el 1810; les Juntes de Vacuna.
  13. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 9, 10 i 11 (p. 366–367, 371, 388–389, 395, 417, 423, 443, 465–469, 484, 493, 511–512, 568–570).Hi recolza: El 1958 el viceministre de Salut soviètic Viktor Zhdanov va proposar a l'Assemblea Mundial de la Salut eradicar la verola i la URSS, que havia aturat la verola al seu territori el 1936, va oferir 25 milions de dosis de vacuna liofilitzada (p. 366–367); El 1959 la verola era endèmica a 59 països, amb el 59 % de la població mundial; el 1967, a 31, amb el 31 % (p. 395); Fins al 1964 es creia que n'hi havia prou de vacunar el 80 %, «una xifra arbitrària sense cap base científica» (p. 484); Vigilància i contenció: aïllar el malalt i vacunar tothom al voltant, en un radi de 8–10 km, i vigilar fins a 42 dies (p. 511–512); Més de 1.400 milions de dosis donades per la URSS (1958–1979), més de 190 milions pels EUA i 407 milions de 27 països al fons de l'OMS, més del 60 % soviètiques (p. 465 i 469); 687 persones de l'OMS de 73 països; mai més de 150 alhora; fins a 150.000 treballadors (p. 423 i 443); En alguns llocs es va forçar la vacunació (policia, condició per rebre menjar als camps de refugiats) i l'aïllament forçós feia amagar els malalts (p. 493); L'agulla bifurcada (Benjamin Rubin, Wyeth): 15 punxades, 0,0025 ml en lloc de 0,01 ml, quatre vegades més vacunacions amb la mateixa vacuna; Wyeth va renunciar als drets per a l'OMS (p. 568–570); Donald A. Henderson, contractat el 1966 com a cap de la unitat d'eradicació de la verola de l'OMS (p. 417); Entre el 1960 i el 1965, l'OMS i l'OPS hi van gastar entre 76.000 i 188.000 dòlars l'any; el pressupost proposat per al 1966 era de menys de 200.000 dòlars (p. 395); Programa regional d'eradicació a les Amèriques des del 1950; el director general Brock Chisholm va proposar l'eradicació mundial el 1953 i l'Assemblea la va rebutjar el 1955 (p. 366, 371 i 388–389); Cap al 1971 es produïen uns 250 milions de dosis l'any a les regions endèmiques; Birmània va ser autosuficient el 1969 i Indonèsia el 1970 (p. 469); Durant el programa intensificat es van fer alhora campanyes de vacunació massiva i programes de vigilància i contenció (p. 484).
  14. ↑ Fenner, F., Henderson, D. A., Arita, I., Ježek, Z., & Ladnyi, I. D. (1988). Smallpox and its Eradication. Ginebra: Organització Mundial de la Salut. iris.who.int/handle/10665/39485, cap. 15 i 16 (p. 722, 755, 783, 818 i 844–845).Hi recolza: A l'Índia, més de 130.000 treballadors podien visitar en dues setmanes el 90 % dels 120 milions de llars (p. 755); Testimoni d'una vacunació forçada: es van saltar els murs del pati i es va vacunar a la força tota una família (p. 783); Rahima Banu, una nena de 3 anys de l'illa de Bhola, l'últim cas natural de verola major del món (16 d'octubre de 1975) (p. 844–845); A l'Índia, alguns vilatans amagaven els casos per motius religiosos o per por de les llagues infectades de la llanceta rotatòria, i alguns malalts s'amagaven per no ser portats a la força a hospitals atapeïts (p. 722); Pakistan Oriental, 1970: 1.024 casos detectats entre gener i març, 263 a l'abril i 116 al maig (p. 818).
  15. ↑ Greenough, P. (1995). «Intimidation, coercion and resistance in the final stages of the South Asian Smallpox Eradication Campaign, 1973–1975». Social Science & Medicine, 41(5), 633–645. DOI: 10.1016/0277-9536(95)00035-6Hi recolza: Episodis d'intimidació i coerció en la fase final a l'Àsia del Sud, i els seus possibles efectes negatius sobre campanyes posteriors.
  16. ↑ Bhattacharya, S. (2004). «Uncertain advances: a review of the final phases of the smallpox eradication program in India, 1960–1980». American Journal of Public Health, 94(11), 1875–1883. DOI: 10.2105/AJPH.94.11.1875Hi recolza: Les històries oficials i les memòries tenen un to «uniformement celebratori»; a Bihar, la policia militar va ajudar a encerclar pobles afectats; els funcionaris indis van modificar els plans de Ginebra segons les condicions locals.
  17. ↑ Organització Mundial de la Salut. «Smallpox» (tema de salut). who.int/health-topics/smallpox (consultat el 20-11-2026)Hi recolza: Mortalitat de fins al 30 %; l'única malaltia infecciosa eradicada; el 1996 l'Assemblea va decidir destruir els estocs el juny del 1999 i, mentrestant, conservar mostres en dos laboratoris, un als EUA i un a Rússia; la retenció «temporal» continua.
  18. ↑ Nacions Unides (28-06-2011). «UN declares deadly cattle plague eradicated after global campaign». news.un.orgHi recolza: La pesta bovina, primera malaltia animal eradicada i segona malaltia de la història, després de la verola.
  19. ↑ Tucker, J. B. (2009). «The Smallpox Destruction Debate: Could a Grand Bargain Settle the Issue?». Arms Control Today, març del 2009. armscontrol.orgHi recolza: El 1994 Rússia va traslladar el seu dipòsit de Moscou al centre Vector de Koltsovo sense permís previ de l'OMS; la data de destrucció s'ha ajornat diverses vegades.
  20. ↑ CDC (08-07-2014). «CDC Media Statement on Newly Discovered Smallpox Specimens». archive.cdc.govHi recolza: El juliol del 2014 es van trobar vials etiquetats «variola», aparentment dels anys cinquanta, en un magatzem d'un laboratori de la FDA al campus dels NIH a Bethesda.
  21. ↑ Tucker, J. B., & Zilinskas, R. A. (eds.) (2002). The 1971 Smallpox Epidemic in Aralsk, Kazakhstan, and the Soviet Biological Warfare Program. CNS Occasional Paper No. 9. Monterey: Center for Nonproliferation Studies. nonproliferation.orgHi recolza: A Aralsk, entre agost i octubre del 1971, deu casos de verola i tres morts; la verola era un dels agents provats a l'illa de Vozrozhdeniye, i l'origen del brot en una prova d'armes és una hipòtesi.
  22. ↑ Noyce, R. S., Lederman, S., & Evans, D. H. (2018). «Construction of an infectious horsepox virus vaccine from chemically synthesized DNA fragments». PLOS ONE, 13(1), e0188453. DOI: 10.1371/journal.pone.0188453Hi recolza: Primera síntesi completa d'un poxvirus (el de la verola equina) a partir d'ADN fabricat químicament.
  23. ↑ Organització Mundial de la Salut. «Mpox» (nota descriptiva) i pàgines del Comitè d'Emergències del RSI (2022–2025). who.int · who.int · who.intHi recolza: Després de l'eradicació i de la fi de la vacunació contra la verola, la mpox va anar sorgint a l'Àfrica; emergència sanitària internacional del 23-07-2022 a l'11-05-2023 i de l'agost del 2024 al 05-09-2025.
  24. ↑ Global Polio Eradication Initiative (26-09-2018). «Remembering Ali Maalin». polioeradication.orgHi recolza: Ali Maow Maalin va dedicar la vida a la vacunació i va morir el 22 de juliol de 2013 a Merca, quan treballava per l'OMS contra la poliomielitis.
  25. ↑ Organització Mundial de la Salut (1988). «Smallpox cases by country», sèrie 1886–1977, recopilada per Our World in Data. ourworldindata.org (consultat el 20-11-2026)Hi recolza: Casos de verola notificats per país i any, 1967–1977 (122.098 el 1967; 218.326 el 1974; 954 el 1976; 3.234 el 1977, dels quals 3.229 a Somàlia i 5 a Kenya); no hi ha dada de Bangladesh per al 1970.