Per què riem?
En comunitats inuit resolia conflictes sense sang; a l'Àfrica Occidental desactiva rivalitats entre clans; a qualsevol carrer, gairebé mai no té a veure amb els acudits. Què fa un reflex més antic que el llenguatge al centre de la vida social humana?
A la Groenlàndia tradicional, quan dos homes tenien una disputa greu —un robatori, una ofensa o una rivalitat sentimental—, la comunitat no els deixava resoldre-ho a cops. Els convocava a un duel de cançons (nith songs): davant de tot el campament, cadascú cantava versos satírics enumerant les ridiculeses i misèries de l'altre. No guanyava qui tenia més força física, sinó qui aconseguia arrencar més rialles del públic. Quan la comunitat reia a cor què vols, la tensió es dissolia sense vessar sang.1
A milers de quilòmetres al sud, a Mali i a bona part de l'Àfrica Occidental, una institució centenària anomenada sanankuya vincula clans i pobles sencers —com els dogons i els bozos— en una obligació curiosa: cada vegada que es troben s'han de fer bromes punyents i riure's l'un de l'altre, amb una regla sagrada: està prohibit ofendre's.2
Si el riure serveix per mantenir la pau entre clans i substituir tribunals, no pot ser un simple reflex davant dels acudits. I quan el neurocientífic Robert Provine va enviar els seus estudiants a parar l'orella d'amagat per centres comercials i voreres a principis dels anys noranta, va confirmar exactament el mateix en la vida quotidiana moderna: en 1.200 episodis naturals, menys d'una cinquena part venien després de res remotament graciós. La immensa majoria esclataven després de frases banals («On has estat?», «Ja ens veurem»), qui parla riu un 46 % més que qui escolta, només 8 vegades va tallar una frase a mitges i riem unes trenta vegades més en companyia que sols.3,4
1. Un so més antic que les paraules
Si la rialla depengués dels jocs de paraules o de la ironia, hauria nascut amb el llenguatge humà. Però no és així. Un nadó comença a riure cap als tres o quatre mesos —vuit mesos abans de dir la primera paraula—, i també riuen els nadons nascuts sords o cecs, que no han pogut imitar mai ningú.4,5,6
Per entendre d'on surt aquest reflex cal mirar fora de la nostra espècie. Quan dos cadells es mosseguen jugant, corren un risc real: que l'altre malinterpreti el gest i la baralla es torni de debò. Al llarg de l'evolució, desenes de mamífers —i fins i tot alguns ocells— van desenvolupar un senyal sonor que vol dir una cosa molt precisa: «això és joc, no et faré mal». Una revisió comparada del 2021 n'ha documentat almenys 65 espècies, des de gossos, guineus i foques fins a rates i lloros kea.7
Baixa per recórrer l'arbre evolutiu d'aquest so —i veure com el nostre cos el va transformar en el «ha-ha-ha» que reconeixem avui.
L'origen és el panteix del joc. En molts mamífers, la vocalització de joc no és res més que una respiració accelerada i modificada durant l'esforç físic de jugar. Les rates de laboratori, quan els fan pessigolles, emeten xiulets ultrasònics d'uns 50 kHz —massa aguts per a l'orella humana— i busquen activament la mà que les fa riure.7,8
L'arbre acústic dels grans simis. El 2009, la primatòloga Marina Davila-Ross i el seu equip van fer pessigolles a cries i joves d'orangutans, goril·les, ximpanzés, bonobos i nadons humans. En comparar les propietats acústiques dels sons, l'arbre que en va sortir calcava l'arbre genètic dels homínids: la nostra rialla ja existia en l'avantpassat comú fa entre 10 i 16 milions d'anys.9
Entra aire, surt aire. Si escoltes riure un ximpanzé, sona com una serra o un panteix ràpid: fa soroll tant en inspirar com en espirar. Com que camina recolzant-se amb les quatre extremitats, cada pas comprimeix el tòrax i lliga estretament la respiració al moviment.9
Exclusivament cap enfora. Els goril·les i els bonobos ja poden encadenar seqüències llargues només espirant (fins a 13,2 segons en goril·les i 10,5 s en bonobos), però només els humans hem passat a una rialla exclusivament egressiva. En posar-nos drets i alliberar el tòrax, vam guanyar el control fi de la respiració que permet trossejar una sola exhalació en ràfegues vocàliques nítides i sonores.9
Un metrònom biològic. Les mesures acústiques de Provine i Yong (1991) mostren que la rialla humana típica consta de notes vocàliques breus d'uns 75 mil·lisegons repetides cada 210 mil·lisegons (unes quatre o cinc notes per segon). El patró és tan estereotipat que gairebé ningú pot produir de forma natural un «ha-ho-ha-ho» alternant vocals diferents.10
Dades reals; la banda inferior és un esquema del flux d'aire. Fonts i dades del gràfic →
2. Dos circuits al cervell i una química invisible
Tothom ha fet alguna vegada una rialla educada quan un conegut explica una anècdota fluixa, i tothom ha patit un atac de riure incontrolable en el moment més inoportú. No és només una qüestió d'intensitat: al cervell són dos circuits anatòmics diferents.11
La rialla espontània neix en estructures evolutivament antigues i profundes —l'amígdala, el tàlem, els nuclis basals i la substància grisa periaqüeductal del tronc encefàlic— que comparteixen bona part dels mamífers. La rialla voluntària o social, en canvi, arrenca de l'escorça motora, la mateixa regió moderna que controla la parla deliberada. Són tan independents que certs pacients amb lesions a l'escorça motora no poden somriure ni riure quan el metge els ho demana, però esclaten a riure amb total normalitat quan escolten una broma.11
I el nostre cos nota la diferència. Quan la rialla és espontània, la freqüència fonamental puja, les ràfegues es tornen més curtes i irregulars i el to varia molt més.12 A més, l'esforç sostingut del diafragma i dels músculs intercostals —com un petit esprint respiratori— desencadena una cascada neuroquímica clau: el 2017, un equip finlandès i britànic va escanejar el cervell de dotze voluntaris amb tomografia PET després de trenta minuts de rialla compartida amb amics i va confirmar per primera vegada l'alliberament directe d'opioides endògens (endorfines) al tàlem, al nucli caudat i a la ínsula anterior.13
Anys abans, Robin Dunbar i els seus col·laboradors ja havien observat que quinze minuts de rialla social en grup augmenten el llindar del dolor físic —un efecte clàssic de les endorfines—, cosa que no passa veient documentals neutres ni rient sol amb la mateixa intensitat.14
3. El «desparasitat» a distància
Aquest bany d'endorfines resol un dels grans enigmes de l'antropologia humana. Els primats mantenen la pau i les aliances dins del grup mitjançant el desparasitat social (grooming): es passen hores raspallant-se el pelatge els uns als altres. El tacte suau allibera endorfines, redueix l'estrès i crea vincles de confiança duradors.16
Però el desparasitat té un coll d'ampolla implacable: només pots fer-ho d'un en un, i mentre raspalles un company no pots buscar menjar ni vigilar. L'antropòleg Robin Dunbar va demostrar que els primats no poden dedicar gaire més d'un 20 % del temps actiu del dia a desparasitar-se, cosa que posa un sostre pràctic a la mida dels seus grups (al voltant de cinquanta individus en els ximpanzés).16
Quan els nostres avantpassats van començar a viure en comunitats molt més grans —cap als cent cinquanta coneguts propers que estimen els models del cervell social—, mantenir els llaços mà a mà hauria exigit més del 40 % del dia. Calia una drecera. I la solució va ser riure en grup: el mateix premi d'endorfines del tacte, però sense tocar-se i per a diverses persones alhora.17
El sostre del 20 %. En micos del Vell Món com papions i gelades, com més gran és la tropa, més percentatge del dia dediquen a desparasitar-se. Cap al 20 % del temps diürn el pressupost s'esgota: cal menjar, desplaçar-se i descansar.16
Un multiplicador per tres. Quan Guillaume Dezecache i Robin Dunbar van mesurar la mida dels grups naturals de conversa i rialla en bars i places, van veure que el límit natural volta les 3 o 4 persones. En lloc de vincular un sol company cada vegada, una rialla compartida «desparasita» tres persones simultàniament.17
Per què la rialla s'encomana. L'any 2006, un equip encapçalat per Jane Warren i Sophie Scott va posar voluntaris dins d'un escàner de ressonància magnètica mentre escoltaven sons humans. Només sentir riure activava automàticament l'escorça premotora que prepara els músculs de la cara per somriure i riure. El cervell humà està cablejat per sumar-se al cor abans i tot que ho decideixis.18
Esquema conceptual amb llindars reals. Fonts i dades del gràfic →
4. Dels pallassos sagrats als duels de cançons: la política del riure
La biologia explica d'on ve el motor del riure, però no explica per què totes les cultures humanes l'han convertit en una institució política, jurídica i ritual. L'any 1940, l'antropòleg britànic A. R. Radcliffe-Brown va posar nom a una pauta que els etnògrafs trobaven arreu d'Àfrica, Oceania i Amèrica: les relacions de broma (joking relationships).2
En molts sistemes de parentiu, certs vincles —com cunyats, cosins creuats o clans aliats en el sanankuya de Mali— combinen aliança necessària i fricció potencial. Per evitar que aquesta tensió esclati en hostilitat oberta, la societat prescriu una mena de «teatre d'hostilitat fingida»: insultar-se ritualment i riure'n junts desactiva el conflicte abans que existeixi.2 El mateix principi regia els duels de cançons inuit estudiats per E. Adamson Hoebel i l'antropòloga Jean Briggs: en campaments nòmades petits on una revenja armada podia destruir tot el grup, la sàtira pública canalitzava la ràbia cap al riure col·lectiu.1
Encara més revelador és el paper del riure davant del poder i del sagrat. L'antropòloga Mary Douglas (1968) definia la broma com un «antiritu»: un instant autoritzat en què s'inverteix l'ordre establert i es fa evident que les jerarquies són convencions humanes.19,20 Per això, en cerimònies religioses dels pobles Pueblo del sud-oest nord-americà (els Koyemshi zuni) o dels lakota de les Grans Planures (els Heyoka), apareixen pallassos sagrats que caminen d'esquena, parlen al revés i es burlen dels caps i dels tabús just en el moment més solemne. A l'Europa medieval, tal com han analitzat Mikhaïl Bakhtin i l'historiador Jacques Le Goff, el Carnaval i la Festa dels Bojos complien la mateixa vàlvula d'inversió —tot i que l'Església i les regles monàstiques van debatre durant segles fins on es podia tolerar el riure sense erosionar l'autoritat.21
I cada cultura dibuixa les seves pròpies regles sobre quan convé riure i què significa. Al Japó, per exemple, el vocabulari distingeix formes precises com el terewarai (la rialla de vergonya o incomoditat) o l'aiso-warai (el riure cortès): un escut diplomàtic per protegir l'harmonia social que un observador occidental sovint malinterpreta com a alegria fora de lloc.20
5. Un detector universal d'amics — i la cara fosca de la rialla
Si la rialla és un senyal d'aliança evolutiu, hauria d'entendre's més enllà de les fronteres culturals i dels idiomes. El 2016, l'investigador Gregory Bryant i un equip internacional van fer una prova audaç: van fer escoltar clips d'un sol segon de dues persones estatunidenques rient juntes a 966 oients de 24 societats d'arreu del planeta —des d'estudiants del Japó o del Perú fins a caçadors-recol·lectors hadza de Tanzània, tsimané de Bolívia i shuar de l'Equador.22
Sense entendre ni una sola paraula del que havia passat abans, els oients de totes vint-i-quatre societats van distingir si aquelles dues persones eren amigues o desconegudes amb una precisió clarament superior a l'atzar (entre el 53 % i el 67 %, amb una mitjana del 61 %). Dos anys més tard, un segon estudi amb 884 oients de 21 societats va demostrar que arreu del món també distingim una rialla espontània d'una de voluntària (entre el 56 % i el 69 % d'encerts).23
La nostra orella, doncs, actua com un radar social ultraràpid. I aquest radar no detecta només afecte. Quan els psicòlegs Adrienne Wood, Jared Martin i Paula Niedenthal van analitzar acústicament 395 rialles i les van fer avaluar a 762 persones, van veure que el cervell classifica la rialla en tres funcions socials ben diferents: recompensa (alegria espontània), afiliació (calmar i apropar) i dominància (marcar jerarquia o burlar-se d'algú).15
Recompensa
Espontània, aguda i plena d'energia. Reforça els comportaments que ens agraden i dispara la sensació de benestar compartit.15
Afiliació
Més suau i controlada. Serveix per greixar les converses quotidianes, rebaixar una crítica i assenyalar que no som una amenaça.15
Dominància
Més forta, greu o irònica. En lloc d'incloure, exclou: recorda a qui rep la burla quin lloc ocupa dins del grup.15
Per això la rialla té també una cara fosca. Algunes persones desenvolupen gelotofòbia —la por persistent que els altres es riguin d'elles—, fins al punt d'interpretar qualsevol rialla càlida com una amenaça hostil.24 I la força del contagi social pot arribar a desbordar del tot el control conscient: el gener del 1962, en un internat de noies de Kashasha (a l'actual Tanzània), un brot de rialla incontrolable es va anar encomanant d'escola en escola i de poble en poble durant mesos, obligant a tancar aules i causant plors, desmais i angoixa, tal com van documentar els metges A. M. Rankin i P. J. Philip el 1963. Tot i que avui es classifica com un episodi psicogènic massiu lligat a l'estrès social, mostra fins a quin punt la rialla pot funcionar com una onada col·lectiva aliena a l'alegria.25
En el fons, riem perquè som animals ultrasocials atrapats dins de cossos que necessiten confiar en desenes de persones cada dia. L'acudit només és el pretext modern. Sota la superfície, cada vegada que deixes anar un «ha-ha-ha» en una pausa de la conversa, estàs fent sonar un codi de pau de més de deu milions d'anys: una manera ràpida, gratuïta i sense mans de dir als qui tens davant que jugueu al mateix equip.
Paraules clau
- Rialla egressiva
- Vocalització produïda només mentre expulsem l'aire dels pulmons. Els grans simis alternen sons en inspirar i espirar; els humans hem especialitzat la rialla en ràfegues egressives ritmades.
- Desparasitat vocal
- Hipòtesi de l'antropòleg Robin Dunbar segons la qual la rialla en grup (i més tard el cant i la conversa) va substituir el desparasitat físic per alliberar endorfines i cohesionar grups humans massa grans per vincular-se d'un en un.
- Opioides endògens
- Molècules produïdes pel propi cervell (com les endorfines) que redueixen la percepció del dolor i reforcen els vincles socials. S'alliberen tant amb el tacte afectuós com amb la rialla compartida.
- Efecte de puntuació
- Observació de Robert Provine segons la qual la rialla en conversa gairebé mai no talla una frase a mitges: es col·loca a les pauses naturals del discurs.
- Gelotofòbia
- Del grec gélōs («rialla») i phóbos («por»). Temor marcat de ser objecte de burla, descrit i mesurat empíricament per Willibald Ruch i René Proyer.
- Relació de broma
- Institució social (descrita per A. R. Radcliffe-Brown el 1940 i viva en el sanankuya de l'Àfrica Occidental) en què certs parents o clans tenen l'obligació de fer-se bromes mútues sense poder ofendre's, per desactivar tensions i segellar aliances.
- Pallasso sagrat
- Figura ritual documentada en pobles com els zuni (Koyemshi) o els lakota (Heyoka) que inverteix les normes i parodia l'autoritat dins d'una cerimònia per recordar a la comunitat el caràcter convencional de les regles.
Dades i fonts
Metodologia
Aquest article combina dades empíriques verificades (biologia evolutiva, neurociència i psicologia transcultural) amb casos etnogràfics i històrics clàssics. Els recomptes dels 1.200 episodis naturals provenen de Provine (1993); la cadència acústica (~75 ms / ~210 ms), de Provine i Yong (1991); les durades màximes egressives dels grans simis, de Davila-Ross et al. (2009); els rangs de precisió transcultural (24 societats, N = 966; 21 societats, N = 884), de Bryant et al. (2016, 2018); i les mesures acústiques de 395 rialles, de la taula 2 de Wood et al. (2017). El tall cerebral, les ones de respiració i el diagrama de grups de Dunbar són esquemes il·lustratius; el mapa antropològic situa sis pràctiques documentades sobre geografia real (World Atlas 110m). L'article reconeix que la hipòtesi del desparasitat vocal és un marc evolutiu influent, però que continua debatent-se juntament amb altres explicacions centrades en el joc i la detecció d'aliances.
Els gràfics
- ↑ 1.200 rialles al carrer: gairebé mai no és un acuditDades reals. Observació naturalista de 1.200 episodis de rialla en espais públics (Provine, Ethology, 1993). El bloc «Humor» mostra 18 punts (dins del sostre < 20 % informat per l'autor); el repartiment parlant/oient correspon al 46 % més de rialles del parlant (~59 % vs. ~41 %); només 8 casos (0,7 %) van interrompre una frase a mitges.3
- ↑ L'arbre evolutiu de la riallaDades reals de divergència i durada màxima de seqüències egressives en grans simis (Davila-Ross et al., Current Biology, 2009) i cadència humana (~75 ms / ~210 ms, Provine & Yong, 1991). La banda inferior és un esquema del flux d'aire.9,10
- ↑ Dues rialles, dos circuits neuralsEsquema anatòmic i acústic basat en Wild et al. (Brain, 2003), Manninen et al. (J. Neurosci., 2017, regions PET d'opioides endògens), Lavan et al. (2016) i els paràmetres reals de 395 rialles de Wood et al. (PLOS ONE, 2017: freqüència fonamental mitjana F0 de 411 Hz en dones i 313 Hz en homes; durada mediana ~1,4 s).11,13,15
- ↑ Del desparasitat 1 a 1 al cor de riallesEsquema conceptual amb llindars reals basats en Dunbar (Folia Primatol., 1991: sostre del ~20 % del temps en primats) i Dezecache & Dunbar (Evol. Hum. Behav., 2012: mida natural dels grups de rialla ~3–4 persones).16,17
- ↑ Un mapa antropològic dels usos rituals i socials del riureMapa etnogràfic sobre base Natural Earth / World Atlas (projecció Equal Earth). Localitzacions orientatives de sis casos documentats en antropologia i història cultural: duels inuit (Hoebel; Briggs), sanankuya (Radcliffe-Brown, 1940), pallassos sagrats Pueblo/Lakota (Douglas, 1968), Carnaval medieval (Bakhtin; Le Goff, 1997), brot de Bukoba (Rankin & Philip, 1963) i etiqueta japonesa del terewarai.1,2,19,20,21
- ↑ Què llegeix l'orella humana en un segon de riallaEsquerra (dades reals): rangs de precisió per sobre de l'atzar (50 %) a les 24 societats de Bryant et al. (PNAS, 2016, N = 966) i les 21 societats de Bryant et al. (Psychol. Sci., 2018, N = 884). Dreta (esquema conceptual): les tres funcions socials de la rialla identificades a Wood, Martin & Niedenthal (PLOS ONE, 2017, 395 rialles).15,22,23
Fonts
Cada número del text porta a la seva font. La fletxa (↑) et torna al punt on llegies.
- ↑ Hoebel, E. A. (1954). The Law of Primitive Man (Harvard University Press). Briggs, J. L. (1970). Never in Anger: Portrait of an Eskimo Family (Harvard University Press).Hi recolza: Duels de cançons satíriques inuit (nith songs) i gestió comunitària no violenta dels conflictes.
- ↑ Radcliffe-Brown, A. R. (1940). «On Joking Relationships». Africa, 13(3), 195–210. DOI: 10.2307/1156093Hi recolza: Teoria antropològica de les relacions de broma (joking relationships) i pràctica viva del sanankuya a l'Àfrica Occidental.
- ↑ Provine, R. R. (1993). «Laughter Punctuates Speech: Linguistic, Social and Gender Contexts of Laughter». Ethology, 95(4), 291–298. DOI: 10.1111/j.1439-0310.1993.tb00478.xHi recolza: Observació naturalista de 1.200 episodis de rialla: menys del 20 % segueixen humor, el parlant riu un 46 % més que l'audiència (dones parlants +127 % davant audiència masculina) i només 8 casos interrompen una frase a mitges (tots del mateix parlant).
- ↑ Provine, R. R. (2016). «Laughter as a scientific problem: An adventure in sidewalk neuroscience». Journal of Comparative Neurology, 524(8), 1532–1539. DOI: 10.1002/cne.23845Hi recolza: Multiplicador social (~30 vegades més probable en companyia que sol) i síntesi d'estudis de camp; Aparició de la rialla als 3–4 mesos d'edat i caràcter innat (també en nadons nascuts sords o cecs).
- ↑ Sroufe, L. A., & Wunsch, J. P. (1972). «The Development of Laughter in the First Year of Life». Child Development, 43(4), 1326–1344. DOI: 10.1111/j.1467-8624.1972.tb02088.xHi recolza: Aparició de la rialla als 3–4 mesos d'edat i caràcter innat (també en nadons nascuts sords o cecs).
- ↑ Mireault, G. C., et al. (2012). «Humour Perception and Creation between Parents and 3- to 6-month-old Infants». Infant and Child Development, 21(4), 338–347. DOI: 10.1002/icd.757Hi recolza: Aparició de la rialla als 3–4 mesos d'edat i caràcter innat (també en nadons nascuts sords o cecs).
- ↑ Winkler, S. L., & Bryant, G. A. (2021). «Play vocalisations and human laughter: a comparative review». Bioacoustics, 30(5), 499–526. DOI: 10.1080/09524622.2021.1905065Hi recolza: Revisió comparada de vocalitzacions de joc en almenys 65 espècies de mamífers i aus.
- ↑ Panksepp, J., & Burgdorf, J. (2003). «“Laughing” rats and the evolutionary antecedents of human joy?». Physiology & Behavior, 79(3), 533–547. DOI: 10.1016/s0031-9384(03)00159-8Hi recolza: Vocalitzacions ultrasòniques (~50 kHz) en rates durant el joc i les pessigolles.
- ↑ Davila-Ross, M., Owren, M. J., & Zimmermann, E. (2009). «Reconstructing the Evolution of Laughter in Great Apes and Humans». Current Biology, 19(13), 1106–1111. DOI: 10.1016/j.cub.2009.05.028Hi recolza: Reconstrucció filogenètica de la rialla en orangutans, goril·les, bonobos, ximpanzés i humans (avantpassat comú fa 10–16 Ma) i seqüències egressives màximes (13,2 s goril·la; 10,5 s bonobo; 4,2 s orangutan; 3,3 s ximpanzé).
- ↑ Provine, R. R., & Yong, Y. L. (1991). «Laughter: A Stereotyped Human Vocalization». Ethology, 89(2), 115–124. DOI: 10.1111/j.1439-0310.1991.tb00298.xHi recolza: Notes de ~75 ms repetides cada ~210 ms en la rialla humana estereotipada.
- ↑ Wild, B., Rodden, F. A., Grodd, W., & Ruch, W. (2003). «Neural correlates of laughter and humour». Brain, 126(10), 2121–2138. DOI: 10.1093/brain/awg226Hi recolza: Dues vies neurals independents (subcortical involuntària vs. cortical motora voluntària) i dissociacions clíniques.
- ↑ Lavan, N., Scott, S. K., & McGettigan, C. (2016). «Laugh Like You Mean It: Authenticity Modulates Acoustic, Physiological and Perceptual Properties of Laughter». Journal of Nonverbal Behavior, 40(2), 133–149. DOI: 10.1007/s10919-015-0222-8Hi recolza: Diferències acústiques i fisiològiques entre rialla espontània i rialla voluntària.
- ↑ Manninen, S., et al. (2017). «Social Laughter Triggers Endogenous Opioid Release in Humans». Journal of Neuroscience, 37(25), 6125–6131. DOI: 10.1523/JNEUROSCI.0688-16.2017Hi recolza: Estudi amb PET ([11C]carfentanil) en 12 homes després de 30 min de rialla social: alliberament d'opioides endògens al tàlem, nucli caudat i ínsula anterior.
- ↑ Dunbar, R. I. M., et al. (2012). «Social laughter is correlated with an elevated pain threshold». Proceedings of the Royal Society B, 279(1731), 1161–1167. DOI: 10.1098/rspb.2011.1373Hi recolza: Elevació del llindar del dolor després de rialla social en grup.
- ↑ Wood, A., Martin, J., & Niedenthal, P. (2017). «Towards a social functional account of laughter: Acoustic features convey reward, affiliation, and dominance». PLOS ONE, 12(8), e0183811. DOI: 10.1371/journal.pone.0183811Hi recolza: Anàlisi acústica de 395 rialles avaluades per 762 persones i classificació en recompensa, afiliació i dominància.
- ↑ Dunbar, R. I. M. (1991). «Functional Significance of Social Grooming in Primates». Folia Primatologica, 57(3), 121–131. DOI: 10.1159/000156574Hi recolza: Relació entre mida de grup i temps de desparasitat social en primats (~20 % sostre pràctic).
- ↑ Dezecache, G., & Dunbar, R. I. M. (2012). «Sharing the joke: the size of natural laughter groups». Evolution and Human Behavior, 33(6), 775–779. DOI: 10.1016/j.evolhumbehav.2012.07.002Hi recolza: Mida natural dels grups de rialla (~3–4 persones) i multiplicador de cohesió social respecte al desparasitat 1 a 1.
- ↑ Warren, J. E., Sauter, D. A., Eisner, F., et al. (2006). «Positive Emotions Preferentially Engage an Auditory–Motor “Mirror” System». Journal of Neuroscience, 26(50), 13067–13075. DOI: 10.1523/JNEUROSCI.3907-06.2006 · Revisió: Scott, S. K., et al. (2014). «The social life of laughter». Trends in Cognitive Sciences, 18(12), 618–620. DOI: 10.1016/j.tics.2014.09.002Hi recolza: Sistema auditiu-motor mirall per a vocalitzacions positives (activació premotora en sentir rialles).
- ↑ Douglas, M. (1968). «The Social Control of Cognition: Some Factors in Joke Perception». Man, New Series, 3(3), 361–376. DOI: 10.2307/2798875Hi recolza: L'acudit com a «antiritu» i control social de la cognició; paral·lels etnogràfics dels pallassos sagrats.
- ↑ Apte, M. L. (1985). Humor and Laughter: An Anthropological Approach (Cornell University Press). Lebra, T. S. (1976). Japanese Patterns of Behavior (University of Hawai'i Press).Hi recolza: L'acudit com a «antiritu» i control social de la cognició; paral·lels etnogràfics dels pallassos sagrats; Regles culturals del riure no humorístic i gestió japonesa de la incomoditat i l'harmonia social (terewarai / aiso-warai).
- ↑ Bakhtin, M. (1968 [orig. 1965]). Rabelais and His World (Indiana University Press). Le Goff, J. (1997). «Laughter in the Middle Ages», a J. N. Bremmer & H. Roodenburg (Eds.), A Cultural History of Humour, pp. 40–51 (Polity Press).Hi recolza: Cultura del Carnaval, inversió ritual i debat medieval sobre el riure.
- ↑ Bryant, G. A., et al. (2016). «Detecting affiliation in colaughter across 24 societies». PNAS, 113(17), 4682–4687. DOI: 10.1073/pnas.1524993113Hi recolza: Identificació d'amics vs. desconeguts a partir d'1 segon de rialla compartida en 966 oients de 24 societats (precisió 53–67 %, mitjana 61 %).
- ↑ Bryant, G. A., et al. (2018). «The Perception of Spontaneous and Volitional Laughter Across 21 Societies». Psychological Science, 29(9), 1515–1525. DOI: 10.1177/0956797618778235Hi recolza: Identificació de rialla espontània vs. voluntària en 884 oients de 21 societats (precisió 56–69 %).
- ↑ Ruch, W., & Proyer, R. T. (2008). «The fear of being laughed at: Individual and group differences in Gelotophobia». Humor, 21(1), 47–67. DOI: 10.1515/HUMOR.2008.002Hi recolza: Gelotofòbia: definició empírica i diferències individuals.
- ↑ Rankin, A. M., & Philip, P. J. (1963). «An epidemic of laughing in the Bukoba district of Tanganyika». Central African Journal of Medicine, 9(5), 167–170. PMID: 13973013Hi recolza: Informe mèdic original de l'epidèmia de rialla del districte de Bukoba (Tanganyika, 1962).