El viatge de la pizza
Un pa pla nascut abans de l'agricultura, un fruit andí que Europa va témer com a verí, una búfala de l'Índia i un fong de la Xina. Com l'entrepà barat dels obrers sense cuina de Nàpols va creuar l'Atlàntic per tornar convertit en mite nacional — i en gramàtica culinària de tot el planeta.
L'any 1835, el novel·lista francès Alexandre Dumas recorria els carrerons humits de Nàpols quan va quedar fascinat pels lazzaroni, la multitud de jornalers, estibadors i venedors ambulants que dormien en plantes baixes d'una sola cambra —els bassi— sense llar de foc, sense taula i sense coberts. Per menjar calent sense gastar llenya a casa, compraven a les cantonades un disc de massa acabat de sortir del forn, guarnit amb oli, all, tomàquet o peix petit, i se'l menjaven plegat en quatre com un llibret (a portafoglio), sovint a fiar per pagar-lo al cap de vuit dies.1
En aquell moment, la pizza no era cap emblema nacional italià: era menjar d'emergència urbana, mirat per sobre l'espatlla per les classes benestants del nord. Quan Pellegrino Artusi va publicar el 1891 La scienza in cucina e l'arte di mangiar bene —el receptari fundacional de la cuina italiana moderna—, no hi va incloure ni una sola pizza salada napolitana. I encara hi ha una paradoxa més profunda: si algú hagués intentat cuinar una pizza Margherita a Itàlia abans del 1492, hauria topat amb una impossibilitat biològica. Cap dels seus ingredients principals no és originari de la península Itàlica.
Mirar una pizza amb ulls d'antropòleg, de biòleg i de geògraf desfà el tòpic en segons. Allò que avui demanem per telèfon dins d'una caixa de cartró és en realitat una càpsula de catorze mil anys d'història humana: un atles de quatre continents, un hackeig cultural de la nostra genètica digestiva, un laboratori de física tèrmica a quatre-cents graus i el cas més cèlebre d'un fenomen que els antropòlegs bategen precisament amb el seu nom: l'efecte pizza.
1. Un mapa del món dins d'un sol disc
Tendim a imaginar les cuines «tradicionals» com arrels immòbils clavades a un sol tros de terra. L'antropologia de l'alimentació mostra exactament el contrari: els plats que més defensem com a eterns solen ser cruïlles recents d'espècies migrades. Una Margherita senzilla —farina, aigua, llevat, oli, tomàquet, mozzarella i alfàbrega— concentra en trenta centímetres de diàmetre la genètica domesticada d'Àsia Oriental, l'Índia, el Pròxim Orient i Amèrica.
Baixa per seguir els sis camins que van haver de trobar-se al golf de Nàpols abans que existís la primera pizza moderna.
Un accident genètic fa néixer el gluten. Els primers blats domesticats al Llevant eren diploides o tetraploides, bons per a farinetes i coques denses, però poc elàstics. Quan el blat pisana cultivat (Triticum turgidum) es va creuar al sud del mar Caspi amb una gramínia silvestre anomenada Aegilops tauschii, va néixer el blat panificable hexaploide (Triticum aestivum, genoma AABBDD). Aquell tercer joc de cromosomes li va regalar les proteïnes que permeten estirar una massa fina sense que s'esquinci.2,3
Un fong xinès i un arbre mediterrani. Durant dècades es va assumir que el llevat del pa i del vi (Saccharomyces cerevisiae) havia nascut al Pròxim Orient amb el blat. El 2018, però, la seqüenciació de 1.011 genomes de llevat d'arreu del planeta va revelar que la màxima diversitat silvestre és a la Xina i Taiwan: l'espècie va sortir d'Àsia Oriental abans que els humans en domestiquessin llinatges independents per al pa i la cervesa.4 Mentrestant, l'olivera (Olea europaea) es domesticava al Llevant fa entre sis i set mil anys.5
La búfala que va conquerir els aiguamolls. La mozzarella tradicional no prové de la vaca europea, sinó de la búfala d'aigua de riu (Bubalus bubalis), domesticada al subcontinent indi i arribada al sud d'Itàlia a través de rutes medievals.6 A les planes pantanoses i malàriques dels rius Volturno i Sele, al nord i al sud de Nàpols, on el bestiar boví malvivia, les búfales prosperaven en el fang i donaven una llet molt més grassa i proteica. També de l'Àsia tropical havia arribat l'alfàbrega (Ocimum basilicum), cosina de la planta sagrada tulsi.6
Dos segles de por al «verí americà». El tomàquet (Solanum lycopersicum) té els ancestres silvestres als Andes i va culminar la domesticació a Mesoamèrica (en nàhuatl, tomatl).7 Quan el botànic Pietro Andrea Mattioli el va descriure el 1544 com a pomo d'oro, les elits europees el van tractar durant gairebé dos segles com una planta ornamental sospitosa perquè pertany a la família de la belladona i la mandràgora. No va ser fins al 1692 que el majordom Antonio Latini va imprimir a Nàpols la primera salsa de tomàquet d'Europa —i encara l'anomenava alla spagnuola.8
La convergència d'una ciutat famolenca. Només quan el tomàquet va baixar de preu als horts volcànics del Vesuvi i les classes populars napolitanes —sense por als tractats mèdics aristocràtics— el van escampar sobre el pa pla calent, els sis camins de quatre continents es van fondre en una sola peça. La tradició més «autèntica» de la Mediterrània era, d'entrada, filla directa de la primera globalització moderna.
Mapa d'orígens documentats. Passa-hi per sobre o toca cada node per veure l'espècie i la font. Fonts i dades del gràfic →
2. El plat que et pots menjar
Per entendre per què existeix la pizza cal desaprendre un hàbit modern que donem per natural: menjar en un plat de ceràmica amb forquilla i ganivet. Durant gairebé tota la història humana, la majoria de la població no tenia vaixella individual ni coberts metàl·lics —la forquilla no es va generalitzar a les taules europees fins als segles XVII i XVIII. En el seu lloc, milers de societats van resoldre alhora el transport del menjar, l'estalvi de combustible i l'utensili amb una invenció genial: el pa pla.
I aquesta tecnologia és molt més antiga del que sospitàvem. L'any 2018, l'arqueobotànica Amaia Arranz-Otaegui i el seu equip van analitzar al microscopi electrònic vint-i-quatre restes carbonitzades d'una llar de foc del jaciment de Shubayqa 1, al desert Negre del nord-est de Jordània. Eren molles d'un pa pla sense llevar fet amb farina molta i garbellada de blat silvestre, ordi i tubercles de jonça. Tenien 14.400 anys d'antiguitat: els caçadors-recol·lectors natufians ja feien pa pla uns quatre mil anys abans d'inventar l'agricultura.9
Des d'aleshores, la gramàtica del disc comestible recorre tots els continents. A l'Eneida (llibre VII), el poeta Virgili explica com els troians famolencs desembarquen al Laci i fan servir coques fines de blat com a «taules» (mensae) per posar-hi fruits silvestres a sobre, fins que s'acaben menjant també el plat.10 El juny del 2023, els arqueòlegs de Pompeia van descobrir a la Regio IX un fresc de fa dos mil anys amb una safata de plata on reposa una focaccia coronada de magrana, dàtils i una pasta d'herbes i formatge (moretum): cap tomàquet i cap mozzarella, però exactament la mateixa idea de pa que fa de suport.11
El primer cop que apareix escrita la paraula «pizza» no és en cap receptari, sinó en un contracte feudal en llatí de l'any 997 a Gaeta (conservat a l'arxiu de Montecassino): l'arrendatari d'un molí es comprometia a lliurar al bisbe duodecim pizze —dotze pizzes— cada Nadal i cada Pasqua, juntament amb espatlla de porc i ronyons. Etimològicament, els lingüistes debaten encara entre l'arrel grega pitta, el llatí pinsere («esclafar») i el longobard bizzo («mossegada»).12
Vista en perspectiva etnogràfica, la pizza napolitana no és una raresa aïllada: és una branca més del gran arbre mundial dels pans plans guarnits, germana directa de la coca de recapte catalana i valenciana, el manakish del Llevant, el lahmacun anatoli, la pissaladière provençal, la flammekueche alsaciana, la injera etíop i la tlayuda d'Oaxaca.
3. La biologia invisible d'una mossegada
Si el pa pla existeix a mig planeta, per què la combinació concreta de massa fermentada, tomàquet i formatge fos resulta tan compulsivament atractiva per al cervell humà? La resposta no és a la nostàlgia, sinó en tres mecanismes biològics que operen a escala microscòpica: una xarxa de proteïnes, un truc cultural contra els nostres propis gens i una bomba química per als receptors del gust.
El primer mecanisme passa dins del bol d'amassar. La farina de blat conté dues proteïnes insolubles: la gliadina, que permet que la massa s'estiri sense trencar-se, i la glutenina, que li dona força elàstica per tornar enrere. En afegir-hi aigua i amassar-la, s'enllacen en una malla tridimensional —el gluten— capaç d'atrapar les microbombolles de diòxid de carboni que exhalen els llevats (Saccharomyces cerevisiae) i els bacteris làctics en menjar els sucres que els enzims amilases retallen del midó. Quan la massa reposa en fred entre 24 i 72 hores, els llevats s'alenteixen mentre els enzims continuen trossejant proteïnes i midons: el resultat és una massa més digerible i plena de precursors aromàtics.
El segon mecanisme és una paradoxa genètica. Beure llet en edat adulta és una raresa evolutiva: segons la gran metaanàlisi mundial de Storhaug, Fosse i Fadnes (2017) a The Lancet Gastroenterology & Hepatology, al voltant del 68 % dels adults del planeta tenen malabsorció de lactosa.13 Mentre que a Dinamarca només afecta prop d'un 4 % dels adults —gràcies a l'al·lel de persistència de la lactasa seleccionat a l'Europa del Nord durant els últims mil·lennis—, a Itàlia arriba al voltant del 50 %, i al sud i a Sardenya encara és molt més alt.13,14,15
Com va poder, doncs, una societat mediterrània majoritàriament intolerant a la llet crua inventar un plat emblemàtic ple de làctics? Perquè la cultura va hackejar la biologia abans que els gens. En quallar la llet, escórrer-ne el sèrum i deixar actuar els bacteris làctics, la lactosa cau dels 4,81 grams per cada 100 g de la llet sencera fins a rastres gairebé nuls a la mozzarella (0 a 0,07 g) i exactament 0 grams al Parmigiano curat.16 El formatge és, literalment, un estómac extern.
I el tercer mecanisme esclata a la llengua. El tomàquet madur és una de les fonts vegetals més riques en glutamat lliure (entre 140 i 250 mg per cada 100 g; fins a 650 mg en tomàquet sec), la molècula que dispara el gust umami —el senyal evolutiu que indica al cervell presència de proteïnes digerides.17 Quan aquell glutamat es combina amb formatge curat (el Parmigiano arriba a 1.200–1.680 mg/100 g) o amb ingredients rics en 5'-ribonucleòtids —com l'inosinat de les anxoves o el guanilat dels bolets—, totes dues molècules encaixen alhora dins del receptor T1R1/T1R3 de les papil·les gustatives. Tal com van modelitzar Ole Mouritsen i Himanshu Khandelia (2012), aquesta unió cooperativa multiplica la intensitat percebuda de l'umami fins a set o vuit vegades.18
4. Per què el forn de casa no pot copiar Nàpols
Qualsevol persona que hagi intentat fer pizza a casa ha comprovat la frustració: mateixa farina, mateix tomàquet, mateixa mozzarella, però al forn domèstic la massa surt o bé pàl·lida i eixuta o bé socarrimada per sota i crua al centre. No és manca de traça: és termodinàmica pura.
L'any 2018, dos físics —Andrey Varlamov i Andreas Glatz— i l'antropòleg alimentari Sergio Grasso van publicar a Physics Education les equacions exactes del forn de pizza.19 El secret no és només la temperatura de l'aire, sinó la velocitat a què el sòl del forn cedeix calor (la seva conductivitat i efusivitat tèrmica). Pensa en una sauna: pots seure sense cremar-te sobre un banc de fusta a 90 °C, però si toques un cargol metàl·lic a la mateixa temperatura et fas una butllofa a l'instant.
Al forn de pizza passa exactament igual. El maó refractari —i encara més l'argila volcànica porosa del biscotto napolità— és com la fusta de la sauna: reté molta calor, però la lliura amb fre. Baixa per veure què passa dins d'un forn de llenya en els seixanta a noranta segons que fixa el reglament europeu de la Pizza Napoletana.20
La massa entra com una esponja microscòpica. El centre s'ha premut amb els dits fins a uns quatre mil·límetres, empenyent el gas cap a la vora (cornicione). Dins del gluten hi dormen milions de bombolles de CO₂ i vapor preparades per dilatar-se amb el primer xoc de calor.
El maó actua de tampó tèrmic. Segons els càlculs de Varlamov, Glatz i Grasso (2018), quan la massa a 20 °C toca un sòl de maó a 330 °C, la interfície entre base i pedra s'estabilitza en 208 °C: prou calent per daurar-la sense cremar-la. Si posessis la mateixa massa sobre una planxa d'acer a 330 °C, la interfície saltaria de cop a 300 °C i la base es carbonitzaria en segons.19
Dues temperatures alhora en un sol disc. Mentrestant, la cúpula incandescent bombardeja la pizza amb radiació infraroja, que creix amb la quarta potència de la temperatura absoluta (llei de Stefan-Boltzmann): a 485 °C radia gairebé cinc vegades més energia que un forn domèstic a 230 °C. Al centre, l'aigua del tomàquet i la mozzarella s'evapora absorbint una calor latent enorme (uns 2.260 kJ/kg), que clava la guarnició prop dels 100 °C perquè quedi sucosa.19
La «pell de lleopard». A la vora inflada, on no hi ha salsa humida que faci d'escut tèrmic, la superfície seca supera ràpidament els 140–160 °C. Els aminoàcids i els sucres reductors s'uneixen en la reacció de Maillard, creant centenars de compostos volàtils torrats i les petites taques fosques característiques. Al minut i mig la pizza surt cruixent per fora i tendra per dins: un equilibri que el forn domèstic només pot aproximar baixant la temperatura sobre acer a ~230 °C i allargant el temps.
Esquema físic. Fonts i dades del gràfic →
5. Com Nova York va fer italiana la pizza
Tota nació estima un mite fundacional net, i el de la pizza té data exacta: juny del 1889, quan el forner Raffaele Esposito hauria preparat a Nàpols una pizza amb els colors de la bandera italiana —vermell del tomàquet, blanc de la mozzarella, verd de l'alfàbrega— en honor de la reina Margarida de Savoia. És una història deliciosa, però els historiadors de l'alimentació fa temps que l'han posada sota el microscopi.
Trenta anys abans d'aquella visita reial, l'obra enciclopèdica Usi e costumi di Napoli (editada per Francesco De Bourcard el 1858) ja descrivia pizzes populars guarnides amb tomàquet, làmines de mozzarella i fulles d'alfàbrega.21 I quan l'historiador Zachary Nowak (2014) va examinar la famosa carta d'agraïment del majordom reial exhibida a la pizzeria Brandi, hi va detectar anacronismes de paper, segell i cal·ligrafia que apunten a una tradició inventada durant els anys trenta del segle XX per ennoblir un plat d'origen plebeu.22
El que realment va catapultar la pizza de barriada napolitana a icona mundial no va ser cap reina, sinó la misèria rural i els vaixells de vapor. Entre el 1876 i el 1915, les estadístiques històriques italianes (ISTAT / Rosoli) registren més de 14 milions de sortides d'emigrants: 4,16 milions cap als Estats Units, 1,80 milions cap a l'Argentina, 1,72 milions cap a França, 1,34 milions cap a Suïssa, 1,23 milions cap a Alemanya i 1,23 milions cap al Brasil.23
En creuar l'oceà, la pizza va mutar per adaptar-se a nous ecosistemes. A Nova York (on Gennaro Lombardi va obrir la primera pizzeria amb llicència el 1905), no hi havia búfales ni forns de llenya d'olivera, però hi havia forns de carbó, blat nord-americà molt més ric en proteïna, mozzarella baixa en humitat i salaris industrials més alts: el berenar individual doblegat al carrer es va convertir en una peça gran i compartida. A Buenos Aires, la fusió de napolitans i genovesos va crear la pizza al molde i la fugazzeta, menjades dretes a la barra amb fainá de farina de cigrons.
I aleshores va passar el gir antropològic definitiu. L'any 1970, el monjo hindú i antropòleg d'origen austríac Agehananda Bharati va encunyar a The Journal of Asian Studies el concepte d'«efecte pizza» (pizza effect) per descriure com elements culturals menystinguts o marginals al seu país d'origen són adoptats, amplificats i prestigiat a l'estranger, i acaben sent reimportats a casa com a orgull nacional.24 Després de la Segona Guerra Mundial —amb els soldats aliats tornant d'Itàlia, el prestigi cultural italoamericà i la gran migració interna del sud cap a les fàbriques del nord d'Itàlia—, Milà, Torí i Roma van adoptar massivament la pizza com a signe d'identitat pròpia. El cercle es va tancar el desembre del 2017, quan la UNESCO va inscriure l'art del pizzaiuolo napolità al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.25
1. Estigma local
Al segle XIX, la pizza era un aliment barat de carrer associat a la pobresa urbana de Nàpols i absent dels grans receptaris burgesos italians.1
2. Mutació en diàspora
Els milions d'emigrants als EUA i a l'Argentina l'adapten al blat proteic, als forns de carbó i a la taula compartida, donant-li escala industrial.23
Avui la pizza ja no pertany a cap frontera. Segons l'enquesta dietètica nacional del Departament d'Agricultura dels Estats Units (NHANES 2007–2010), aproximadament un 13 % dels estatunidencs —una de cada vuit persones, i més d'una cinquena part dels infants i adolescents— menja pizza en un dia qualsevol.26 Però seria un error llegir aquesta expansió com una uniformització plana. Tal com ha estudiat l'antropòloga Rossella Ceccarini (2011) al Japó, la pizza funciona com una gramàtica oberta —un cas exemplar de glocalització—: cada cultura manté el suport del disc calent però hi escriu a sobre la seva pròpia ecologia, els seus tabús i les seves festes.27
A l'Índia es reinventa sense vedella i coronada amb paneer tikka i coriandre; a Suècia, la kebabpizza —nascuda de la trobada entre pizzeries italianes i immigració de l'Orient Mitjà— és el plat més demanat de l'1 de gener; al Brasil es menja amb forquilla i ganivet en grans sopars familiars de diumenge amb formatge catupiry; i a Tòquio conviuen les pizzes de sípia i maionesa amb una de les escoles més estrictes de mestres napolitans fora d'Itàlia.
Quan trenques una porció calenta amb les mans, tens entre els dits la història sencera de la nostra espècie: la memòria d'uns caçadors del desert de Jordània que fa catorze mil anys van aprendre a coure farina sobre pedres, els viatges transoceànics de plantes i emigrants, la química que va convertir la llet indigerible en plaer compartit i l'enginy de milers de societats capaces de fer seu un mateix cercle de pa.
Paraules clau
- Efecte pizza
- Concepte antropològic encunyat per Agehananda Bharati el 1970: procés pel qual una pràctica marginal al seu lloc d'origen és adoptada i transformada a l'estranger i reimportada a casa com a símbol d'identitat nacional.
- Blat hexaploide
- El blat panificable (Triticum aestivum), fruit de dues hibridacions naturals que reuneixen sis jocs de cromosomes (AABBDD) i proporcionen el gluten necessari per fer masses fines i elàstiques.
- Persistència de la lactasa
- Capacitat genètica de continuar produint l'enzim lactasa en edat adulta per digerir la llet crua. Absent en prop del 68 % dels adults del món, la fermentació del formatge la fa innecessària eliminant gairebé tota la lactosa.
- Sinergia umami
- Efecte cooperatiu al receptor gustatiu T1R1/T1R3 quan el glutamat lliure (com el del tomàquet o el parmesà) coincideix amb 5'-ribonucleòtids (com l'inosinat de les anxoves o el guanilat dels bolets), multiplicant la intensitat del gust.
- Efusivitat tèrmica
- Propietat física que mesura la rapidesa amb què un material bescanvia calor en tocar un altre cos. El maó refractari i el biscotto volcànic tenen efusivitat molt inferior a l'acer, fet que evita cremar la base de la massa a alta temperatura.
- Reacció de Maillard
- Conjunt de reaccions químiques entre aminoàcids i sucres reductors per sobre d'uns 140 °C que generen el color daurat, les taques torrades i centenars de compostos aromàtics de l'escorça.
- Glocalització
- Procés cultural pel qual un producte o pràctica global no esborra la diversitat local, sinó que es reinterpreta i s'adapta a les espècies, els tabús i els rituals propis de cada societat.
Dades i fonts
Metodologia
Aquest article combina dades primàries verificades (arqueobotànica, genòmica vegetal i microbiana, epidemiologia nutricional, termodinàmica i estadístiques històriques d'emigració) amb historiografia i etnografia alimentària. Els mapes d'orígens botànics, parents del pa pla i diàspora es dibuixen sobre geometria real World Atlas 110m (projecció Equal Earth). Els percentatges de malabsorció de lactosa provenen de Storhaug, Fosse i Fadnes (2017) i Itan et al. (2010); la lactosa per 100 g, de USDA FoodData Central; el glutamat lliure, de Yamaguchi i Ninomiya (2000) / Umami Information Center; i les sortides d'emigrants italians 1876–1915, de les sèries oficials ISTAT/CGE compilades per Rosoli (1978). El tall del forn és un esquema físic, i el simulador de temperatura d'interfície és una simulació calibrada exactament als punts calculats per Varlamov, Glatz i Grasso (2018) per a maó (330 °C → 208 °C) i acer (330 °C → 300 °C; 230 °C → ~209 °C). Quan una etimologia o data antiga continua en debat acadèmic —com l'origen exacte del mot «pizza» o la cronologia d'entrada de la búfala a Itàlia—, el text ho assenyala explícitament.
Els gràfics
- ↑ Quatre continents dins d'una MargheritaMapa sobre base World Atlas 110m (Equal Earth). Orígens documentats a Marcussen et al. (Science, 2014), Peter et al. (Nature, 2018), Besnard et al. (Ann. Bot., 2018), Colli et al. (Front. Genet., 2018) i Razifard et al. (Mol. Biol. Evol., 2020). Passa-hi per sobre o toca cada node per veure l'espècie i la font.2,3,4,6,7
- ↑ 14.400 anys de pa pla — i els seus vuit parents viusCronologia: dades històriques i arqueològiques verificades (dues franges en escala lineal real: 14.400 anys i zoom 1500–2025): Shubayqa 1 (Arranz-Otaegui et al., PNAS, 2018), Pompeia (Parco Archeologico di Pompei, 2023), Gaeta 997 (Codex Diplomaticus Cajetanus), Latini (1692), Dumas (1843), De Bourcard (1858), Nowak (2014), Bharati (1970) i UNESCO (2017). Parents: atles etnogràfic sobre base World Atlas 110m.9,11,12
- ↑ El doble truc biològic de la pizzaDades reals. Vista 1: prevalença estimada de malabsorció de lactosa en adults (Storhaug, Fosse & Fadnes, Lancet Gastroenterol. Hepatol., 2017; Sardenya d'Itan et al., BMC Evol. Biol., 2010) i contingut real de lactosa en làctics (USDA FoodData Central). Vista 2: intervals de glutamat lliure en mg/100 g (Yamaguchi & Ninomiya, J. Nutr., 2000; Umami Information Center) i sinergia al·lostèrica al receptor T1R1/T1R3 (Mouritsen & Khandelia, FEBS J., 2012).13,16,17,18
- ↑ Per què el forn de casa no pot copiar NàpolsEsquema físic basat en el model termodinàmic de Varlamov, Glatz & Grasso (Physics Education, 2018) i el Reglament (UE) 97/2010 per a la Pizza Napoletana STG (485 °C, 60–90 s).19,20
- ↑ Prova el model físic del forn: pedra contra acerSimulació termodinàmica calibrada a dades publicades. Equació d'interfície de contacte calibrada exactament als punts de Varlamov, Glatz & Grasso (Physics Education, 2018: maó 330 °C → 208 °C; acer 330 °C → 300 °C; acer 230 °C → ~209 °C). La corba del biscotto volcànic és una aproximació per a argila d'alta porositat calibrada a la cocció napolitana de 485 °C (STG 97/2010).19,20
- ↑ La diàspora que va convertir un pa de carrer en icona globalVista 1 (dades reals): sortides registrades d'emigrants italians 1876–1915 per país de destinació (ISTAT / CGE, compilació de Gianfausto Rosoli, 1978: 14,02 M totals, incloent migració temporal i de retorn) i retorn simbòlic descrit per Bharati (J. Asian Stud., 1970). Vista 2 (atles cultural): vuit adaptacions glocals documentades (incloent Ceccarini, 2011 per al Japó i Rhodes et al., 2014 per als EUA).23,24,26
Fonts
Cada número del text porta a la seva font. La fletxa (↑) et torna al punt on llegies.
- ↑ Dumas, A. (1843). Le Corricolo. París: Dolin (relat del viatge a Nàpols de 1835).Hi recolza: Relat del viatge de 1835 a Nàpols on Alexandre Dumas descriu la pizza com l'aliment popular de carrer dels lazzaroni, venuda per porcions econòmiques amb oli, all, tomàquet o peix petit.
- ↑ Marcussen, T., Sandve, S. R., Heier, L., et al. (2014). «Ancient hybridizations among the ancestral genomes of bread wheat». Science, 345(6194), 1250092. DOI: 10.1126/science.1250092Hi recolza: Hibridació evolutiva del blat panificable hexaploide (Triticum aestivum, genoma AABBDD) a partir del blat tetraploide i Aegilops tauschii.
- ↑ Maccaferri, M., Harris, N. S., Twardziok, S. O., et al. (2019). «Durum wheat genome highlights past domestication signatures and future improvement targets». Nature Genetics, 51, 885–895. DOI: 10.1038/s41588-019-0381-3Hi recolza: Hibridació evolutiva del blat panificable hexaploide (Triticum aestivum, genoma AABBDD) a partir del blat tetraploide i Aegilops tauschii.
- ↑ Peter, J., De Chiara, M., Friedrich, A., et al. (2018). «Genome evolution across 1,011 Saccharomyces cerevisiae isolates». Nature, 556(7701), 339–344. DOI: 10.1038/s41586-018-0030-5Hi recolza: Seqüenciació de 1.011 aïllats globals de Saccharomyces cerevisiae que demostra un origen evolutiu únic a l'Àsia Oriental (Xina i Taiwan) abans de les domesticacions humanes.
- ↑ Besnard, G., Terral, J.-F., & Cornille, A. (2018). «On the origins and domestication of the olive: a review and perspectives». Annals of Botany, 121(3), 385–403. DOI: 10.1093/aob/mcx145Hi recolza: Revisió genòmica i arqueobotànica de la domesticació primària de l'olivera (Olea europaea) al Llevant fa 6.000–7.000 anys.
- ↑ Colli, L., Milanesi, M., Vajana, E., et al. (2018). «New Insights on Water Buffalo Genomic Diversity and Post-Domestication Migration Routes From Medium Density SNP Chip Data». Frontiers in Genetics, 9, 53. DOI: 10.3389/fgene.2018.00053Hi recolza: Diversitat genòmica i rutes de migració postdomesticació de la búfala de riu (Bubalus bubalis) des del subcontinent indi cap a l'Orient Mitjà i Itàlia; Origen tropical asiàtic (Índia i sud-est asiàtic) de l'alfàbrega dolça (Ocimum basilicum) i difusió històrica cap al Mediterrani.
- ↑ Razifard, H., Ramos, A., Della Valle, A. L., et al. (2020). «Genomic Evidence for Complex Domestication History of the Cultivated Tomato in Latin America». Molecular Biology and Evolution, 37(4), 1118–1132. DOI: 10.1093/molbev/msz297Hi recolza: Història genòmica complexa del tomàquet (Solanum lycopersicum): origen silvestre als Andes i domesticació culminada a Mesoamèrica.
- ↑ Latini, A. (1692–1694). Lo Scalco alla Moderna. Nàpols: Parrino & Mutii («Salsa di Pomadoro, alla Spagnuola»).Hi recolza: Primera menció botànica de Mattioli (1544, pomo d'oro) i primera recepta impresa de salsa de tomàquet a Europa: Antonio Latini, Nàpols (1692), Salsa di Pomadoro, alla Spagnuola.
- ↑ Arranz-Otaegui, A., Gonzalez Carretero, L., Ramsey, M. N., Fuller, D. Q., & Richter, T. (2018). «Archaeobotanical evidence reveals the origins of bread 14,400 years ago in northeastern Jordan». PNAS, 115(31), 7925–7930. DOI: 10.1073/pnas.1801071115Hi recolza: Restes carbonitzades de pa pla natufià de fa ~14.400 anys a Shubayqa 1 (nord-est de Jordània), elaborat amb cereals silvestres i tubercles de jonça ~4.000 anys abans de l'agricultura.
- ↑ Virgili, Eneida, llibre VII, versos 109–116 (edició llatina: The Latin Library).Hi recolza: Virgili, Eneida, llibre VII, versos 109–116: ús de coques de blat (mensae) com a plats comestibles.
- ↑ Parco Archeologico di Pompei (2023). Comunicació oficial de les excavacions a la Regio IX, Insula 10 (fresc de natura morta xenia, juny de 2023).Hi recolza: Fresc de natura morta (xenia) descobert el juny de 2023 a Pompeia (Regio IX, Insula 10): pa pla sobre safata de plata amb magrana, dàtils i moretum, sense tomàquet ni mozzarella.
- ↑ Codex Diplomaticus Cajetanus, vol. I (Arxiu de l'Abadia de Montecassino), document notarial de l'any 997 (duodecim pizze).Hi recolza: Document notarial de l'any 997 a Gaeta (Codex Diplomaticus Cajetanus, arxiu de Montecassino): renda anual de duodecim pizze al bisbe.
- ↑ Storhaug, C. L., Fosse, S. K., & Fadnes, L. T. (2017). «Country, regional, and global estimates for lactose malabsorption in adults: a systematic review and meta-analysis». The Lancet Gastroenterology & Hepatology, 2(10), 738–746. DOI: 10.1016/S2468-1253(17)30154-1Hi recolza: Metaanàlisi global de malabsorció de lactosa en adults: ~68 % al món, ~4 % a Dinamarca, ~50 % a Itàlia i >95–99 % a l'Àsia Oriental.
- ↑ Itan, Y., Jones, B. L., Ingram, C. J. E., Swallow, D. M., & Thomas, M. G. (2010). «A worldwide correlation of lactase persistence phenotype and genotypes». BMC Evolutionary Biology, 10, 36. DOI: 10.1186/1471-2148-10-36Hi recolza: Correlació mundial entre genotip i fenotip de persistència de la lactasa (gradient nord–sud a Itàlia; ~14–15 % persistència a Sardenya) i evolució europea.
- ↑ Evershed, R. P., Davey Smith, G., Roffet-Salque, M., et al. (2022). «Dairying, diseases and the evolution of lactase persistence in Europe». Nature, 608, 336–345. DOI: 10.1038/s41586-022-05010-7Hi recolza: Correlació mundial entre genotip i fenotip de persistència de la lactasa (gradient nord–sud a Itàlia; ~14–15 % persistència a Sardenya) i evolució europea.
- ↑ USDA FoodData Central (SR Legacy). Perfils nutricionals de llet sencera fluida (3,25 %), mozzarella de llet sencera i formatge parmesà curat. fdc.nal.usda.govHi recolza: Valors de lactosa per 100 g segons USDA FoodData Central: llet sencera fluida ~4,81 g; mozzarella de llet sencera 0–0,07 g; parmesà curat 0 g.
- ↑ Yamaguchi, S., & Ninomiya, K. (2000). «Umami and Food Palatability». The Journal of Nutrition, 130(4S), 921S–926S. DOI: 10.1093/jn/130.4.921SHi recolza: Contingut de glutamat lliure (mg/100 g) en tomàquet fresc (140–250), tomàquet sec (~650), anxova curada (480–630), bolets secs (1.060–1.140) i Parmigiano-Reggiano (1.200–1.680).
- ↑ Mouritsen, O. G., & Khandelia, H. (2012). «Molecular mechanism of the allosteric enhancement of the umami taste sensation». FEBS Journal, 279(17), 3112–3120. DOI: 10.1111/j.1742-4658.2012.08690.xHi recolza: Mecanisme molecular de potenciació al·lostèrica al receptor umami T1R1/T1R3 entre L-glutamat i 5'-ribonucleòtids.
- ↑ Varlamov, A., Glatz, A., & Grasso, S. (2018). «The physics of baking good pizza». Physics Education, 53(6), 065011. DOI: 10.1088/1361-6552/aadc2eHi recolza: Model termodinàmic del forn de maó vs. acer: maó a 330 °C → interfície 208 °C (~2 min); acer a 330 °C → 300 °C (crema); acer domèstic a ~230 °C → ~208 °C però amb molta menys radiació de cúpula.
- ↑ Comissió Europea (2010). Reglament (UE) núm. 97/2010, de 4 de febrer de 2010, relatiu a la inscripció d'una denominació al Registre d'Especialitats Tradicionals Garantides (Pizza Napoletana).Hi recolza: Reglament (UE) núm. 97/2010: especificació d'Especialitat Tradicional Garantida (STG) per a la Pizza Napoletana (forn de llenya a ~485 °C, 60–90 segons).
- ↑ De Bourcard, F. (Ed.) (1858/1866). Usi e costumi di Napoli e contorni descritti e dipinti, vol. II («Il pizzaiuolo», per Emmanuele Rocco). Nàpols: Stab. Tip. di G. Nobile.Hi recolza: Descripció del pizzaiuolo napolità i de la pizza amb tomàquet, mozzarella i alfàbrega a Usi e costumi di Napoli (vol. II, 1858/1866), trenta anys abans de 1889.
- ↑ Nowak, Z. (2014). «Folklore, Fakelore, History: Invented Tradition and the Origins of the Pizza Margherita». Food, Culture & Society, 17(1), 103–124. DOI: 10.2752/175174414X13828682779249Hi recolza: Anàlisi historiogràfica i documental del mite de la Pizza Margherita de 1889 com a tradició inventada del segle XX.
- ↑ ISTAT / Commissariato Generale dell'Emigrazione (1926). Annuario statistico della emigrazione italiana dal 1876 al 1925; síntesi de Rosoli, G. (1978), Un secolo di emigrazione italiana 1876–1976 (Roma: CSER).Hi recolza: Estadístiques oficials d'emigració italiana 1876–1915 (ISTAT / CGE / Rosoli): ~14,02 M de sortides totals (EUA 4,16 M; Argentina 1,80 M; França 1,72 M; Suïssa 1,34 M; Alemanya 1,23 M; Brasil 1,23 M).
- ↑ Bharati, A. (1970). «The Hindu Renaissance and Its Apologetic Patterns». The Journal of Asian Studies, 29(2), 267–287. DOI: 10.2307/2942625Hi recolza: Encunyació original del concepte d'«efecte pizza» (pizza effect) en antropologia cultural per Agehananda Bharati (1970).
- ↑ UNESCO (2017). «Art of Neapolitan 'Pizzaiuolo'». Representative List of the Intangible Cultural Heritage of Humanity (12.COM). ich.unesco.orgHi recolza: Inscripció de l'«Art del pizzaiuolo napolità» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (UNESCO, desembre 2017).
- ↑ Rhodes, D. G., Adler, M. E., Clemens, J. C., LaComb, R. P., & Moshfegh, A. J. (2014). «Consumption of Pizza: What We Eat in America, NHANES 2007–2010». USDA Food Surveys Research Group, Dietary Data Brief No. 11.Hi recolza: Consum diari de pizza als EUA (NHANES 2007–2010): 13 % de la població general (~1 de cada 8 persones), 15 % d'homes, 11 % de dones i ~22 % d'infants i adolescents.
- ↑ Ceccarini, R. (2011). Pizza and Pizza Chefs in Japan: A Case of Culinary Globalization. Leiden: Brill.Hi recolza: Estudi etnogràfic sobre globalització culinària i glocalització de la pizza al Japó.